El camí de la fe és el camí de la vida. De la vida de qui té fe, és clar. La Montserrat que amb catorze anys va prendre consciència de la seva espiritualitat i es va fer responsable del seu Baptisme no és la mateixa que escriu aquí. La fe, com la Gràcia, no és un vector invariable. Perquè no ho ha de ser. Si creiem que Déu ens va estimar tant que ens va fer lliures per no estimar-lo, també hem de creure que les opcions que se’ns presenten i allò que triem per a nosaltres són una eina per apropar-nos-hi o allunyar-nos-en. La fe és pràctica i la pràctica és la vida de cadascú. Per això, quan provo d’explicar què vol dir formar part de l’Església o com es fa present tot aquest credo fora del que és estrictament pràctica religiosa, em costa fer-ho partint d’un altre lloc que no sigui la meva experiència.

La fe és pràctica i la pràctica és la vida de cadascú

Quan vaig començar a anar a missa regularment, al voltant de la Confirmació, el catolicisme era per a mi una mena de batalla dialèctica amb qui em preguntava per la cosa. Tenia el discurs molt més treballat que la pregària, els arguments molt més ben travats que la meva relació personal amb Déu, i la típica necessitat adolescent de construcció d’identitat. Al meu cap, qui se m’acostava per burxar en el tema era per a mi un enemic que volia combatre tot allò que m’era important. Els debats eren superficials i la defensa que jo feia de la meva posició, també. Ho era perquè jo encara no tenia la trajectòria en la fe que tinc avui. No podia ni sabia explicar per què lliurement havia escollit confirmar-me i per què, lliurement, escollia cada dia allò en què m’havia confirmat. Podia parlar d’avortament, de pederàstia, d’homosexualitat o de sexe però no sabia explicar que pregar em condueix a un autoconeixement que m’eleva, que amb aquesta claredat mental estic més atenta a les necessitats dels que m’envolten o que tinc més present tot allò de bo que té la meva vida. Des d’aquesta posició, qui se m’atansava cercant respostes des de la part més “política” de la meva condició de catòlica s’allunyava pensant que jo estava equivocada. I jo me n’allunyava pensant que l’equivocat era ell.

No podia ni sabia explicar per què lliurement havia escollit confirmar-me i per què, lliurement, escollia cada dia allò en què m’havia confirmat

Des que estic espiritualment més en forma i des que m’exposo obertament hi ha qui se m’aproxima de nou. Que algú com jo s’expliqui en els termes en què ho faig desperta moltes coses. Desperta curiositat, sobretot. Els meus companys de pis m’han acompanyat un parell de diumenges a missa i cap d’ells no hi havia anat abans. “Jo veig que et va bé i que no deixes d’anar-hi. Vull veure què és.” He tingut etapes vitals en que no he trepitjat l’església perquè no he volgut —perquè no me’n sentia digna, un enfocament completament equivocat— però ells m’han conegut així i em va semblar un pla excel·lent. A les birres de després tot van ser preguntes que, com sempre, van començar per tot allò que falla de l’Església com a institució. Això sempre és la superfície del debat, el sucre cremat de la crema catalana de la conversa. La cullereta per trencar-lo soc jo. Som nosaltres, els catòlics. Ningú resta a la defensiva quan exterioritzes la convicció que pregar, confessar-te, anar a missa, combregar i prendre’t la fe com una cosa de cada dia et fa ser millor perquè et fa estimar millor. Aquest és el punt exacte en què la conversa abandona el terreny del debat i aterra al terreny del “monòleg”, perquè ja hi ha algú disposat a escoltar-te. Aquesta és la diferència entre la Montserrat que era i la Montserrat que soc: els anys i la pràctica —cada vegada que m’he equivocat i cada vegada que me n’he sortit— han dotat de sentit el meu discurs. Ara ja no fa soroll de buit.

Des que estic espiritualment més en forma i des que m’exposo obertament hi ha qui se m’aproxima de nou

“És que sempre ho aterres tot al terreny personal per protegir-te.” Al contrari. Aterrar-ho al terreny personal és despullar-me i és l’única manera de fer comprensible el missatge que encara avui tenim per transmetre. Nosaltres som la prova que allò que va passar fa dos mil anys encara són les coses de cada dia. Explicar quin és el codi moral que et regeix deixa a la intempèrie cada pífia, fa evident el pecat, t’exposa al judici aliè i no és, en cap cas, protegir-te. Explicar que, malgrat tot això, trobes força en la fe per no abandonar-te i per aixecar-te cada dia sabent que si tu li dones la mà, Déu t’estira el braç, és la clau per estar a l’alçada de l’atractiu d’allò que Jesús demana i ofereix. Per això hi ha qui encara té curiositat i per això hi ha qui vol escoltar, tot sabent que quan pregunti hi haurà qui l’escolti i li respongui intentant no jutjar-lo. Posar la clarividència que dona Ell a través de la pregària al servei de qui la demani és el millor testimoni. O almenys és el que a mi m’agrada.