Novament, la tardor truca a la porta. Potser de les quatre estacions, la de la tardor sigui la més tranquil·la i, alhora, la més esperançada. És l’hora dels solcs oberts, de la sembra a mà alçada, de la llavor que cau a terra, malgrat les fulles seques exalçades pels versos de Verlaine, que el vent sacseja.

La tardor ens convida a “sembrar”, mentre ens ve al record el poema de sor Cristina de Arteaga, la monja jerònima que va restaurar els convents del seu orde, a Andalusia: “Sin saber quién recoge, / sembrad, / serenos, sin prisas, / las buenas palabras, acciones, sonrisas.” Quina síntesi més perfecta d’una vida! Primer, les “bones paraules”, les que no fereixen, les que no enganyen, les que no traeixen, les que no difamen ni calumnien… En segon lloc, les “accions”, el “bon fer”, les “obligacions personals i els compromisos socials…”. Tercer, “el perfum d’un somriure ampli, cordial, amable”. És a dir, l’encant que embolcalla les nostres paraules i les nostres accions.

La tardor s’emporta el que ens sobra, el que ja no val, simbolitzat en les fulles mortes i ens “porta la nuesa” d’una vida que recomença, que descobreix camins nous, que prossegueix l’aventura d’assolir fites i de ser feliços.

Ens dirà que la felicitat no existeix, però nosaltres anomenem “felicitat” a una vida sonora, que sap bé quines són les seves fites, els seus camins veritables per aconseguir-les i que cerca i troba “companys meravellosos”.

Benvinguda sigui la tardor, l’estació de les “apostes més ardents”, comptant amb la millor llavor al nostre cor.