Tot l’univers material és un llenguatge de l’amor de Déu, del seu afecte desmesurat cap a nosaltres. La terra, l’aigua, les muntanyes, tot és carícia de Déu, diu el papa Francesc a LS 84. Comencem un nou Advent, un nou temps d’esperança per rebre drets el Senyor que ve. I el comencem com hem acabat l’any litúrgic que hem deixat enrere: reflexionant sobre els temps darrers quan veurem venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat i quan els elements del cosmos, aquests mateixos que són llenguatge de l’amor de Déu, trontollaran. És una reflexió que ens parla de fi i, alhora, d’esperança; de mort i, alhora, de resurrecció. O, si ho preferiu, de la mirada cristiana de la fi i de la mort, que no és trista, sinó esperançada: Jesucrist és el nou arbre de la vida que ha vingut a oferir el do de la vida nova, plena i eterna a qui s’acosta a Ell, i vindrà a endur-se amb Ell tots els qui han acceptat aquest do.
Avui, segons com, sembla que vivim ja aquests temps convulsos que ens descriu l’Evangeli: pandèmies, volcans i terratrèmols, guerres, una crisi socioambiental que no sembla poder-se ja aturar… ja no podem dir que la terra, les muntanyes i l’aigua siguin carícia de Déu? Més aviat sembla que la mort hagi recuperat el seu poder de destrucció….
No sabem si ja som als temps darrers, però sí que sabem que el temps que ens ha estat donat en aquest món, fins que veurem el Fill de l’home tornar, està al servei del Regne de Déu. Temps per a la nostra conversió, perquè puguem renovar els ritmes interns a la natura i transformar profundament les tendències naturals a la mort en via de vida i resurrecció. Temps per a la nostra conversió, perquè puguem renovar el nostre cor i transformar les tendències egoistes que el tanquen i ens impedeixen créixer en l’amor, estimant-nos fins a vessar els uns als altres.
Hi ha un sentit profund per a la creació de Déu, que es revela en la redempció de Déu i sosté la cura per la creació, a la qual ens invita el Papa: tota la creació espera la glorificació dels Fills de Déu. És aquesta esperança la que nodreix la nostra conversió. Convertits, esperançats, posem les nostres mans perquè es realitzi aquesta glorificació. Res més lluny que abandonar-se a la despreocupació i a la desesperança: és la conversió que es manifesta amb l’acció la que pot preparar el món per glorificar-la. Que aquesta sigui la nostra esperança durant aquest temps d’Advent.
