En acabar el recorregut d’un any litúrgic, em sembla oportú que ens preguntem pel camí que hem fet, per tal de reprendre’l de nou amb esperit renovat i esperançador. Per això, demanant-nos per la qualitat de la fe, per la fortalesa de l’esperança i per l’ardor de la caritat, hem crescut realment? Hem de revisar-nos amb humilitat i demanar-nos: som un signe viu i creïble de Jesucrist per a la nostra gent? Reconeixem el Senyor en els nostres germans i germanes, especialment quan els hem vist amb fam i set, forasters o despullats, malalts o a la presó? Aquesta és la mesura evangèlica del nostre actuar.

Hem de reconèixer que Ell, com a bon pastor, “ens mena al repòs vora l’aigua i ens guia pels camins segurs”. Fixem-nos en Jesucrist: per què “Rei” de tot el món? Per què aquest títol universal? La seva història no és una història al costat d’altres; és única i ho abasta tot. La seva acció salvífica envaeix tots els racons de la creació. Res no s’escapa de la seva presència, el seu “Regne” no té fi, és etern, un “Regne” que reuneix en ell totes les qualitats possibles: veritat i vida, santedat i gràcia, justícia, amor i pau.

Aquest és l’estil, la novetat, el programa d’aquest “Rei” que ha guanyat per a tots una nova i definitiva situació de vida plena i felicitat, no assegut en un tron de poder, sinó clavat en una creu. Així ha vençut el pecat, la mort i tot el mal. La contemplació de Jesucrist, un rostre per observar atentament des de la fe, rostre de Fill, rostre dolgut, rostre de Ressuscitat, ens introdueix en un misteri indescriptible d’amor. Aquesta és la clau per entendre quina mena de “Rei” i quina mena de “Regne” es desvetlla i es dona a conèixer.