El confinament obligat posa a prova la paciència de les famílies i persones que viuen en una casa. La convivència fa que es notin més les diferències de ritme, d’enfocament, de prioritat, que les persones donen a cada aspecte de la vida. Aquestes diferències, gairebé imperceptibles quan ens veiem només al final del dia, ara adquireixen protagonisme i produeixen frecs i fins i tot discussions.

En aquest moment és important la tendresa, que manifesta benvolença, acceptació, cordialitat, acollida. La tendresa és l’oli del motor en la convivència: facilita que cada membre de la família es mogui i faci la seva tasca amb més facilitat. Però com que no podem expressar tot això amb la proximitat física, la mà que acarona, l’abraçada o el petó, cal expressar tendresa a dos metres de distància.

Aquí entren en joc dos grans recursos: la mirada i la veu. Els ulls són comunicadors extraordinaris. La manera com mirem els altres els reflecteix les nostres actituds de fons envers ells: esquivar la mirada és signe que alguna cosa no va bé en la relació, i ja no diguem la mirada d’enuig, menyspreu o ira. Però si la mirada és tendra, acollidora, la persona ho nota. És com si l’embolcallés un mantell d’estimació sense paraules.

També la veu és un vehicle molt eficaç per als sentiments. La veu cridanera, estrident o prepotent, genera una reacció defensiva i s’acaba ignorant. Una veu serena, afectuosa sense artificis, exerceix un efecte pacificador en els ànims. La tendresa té en els ulls i la veu uns aliats de valor extraordinari per fer d’aquest confinament una ocasió per créixer plegats.

Leticia Soberón