Aquests dies, costa seguir anomenant “santa” la terra que s’estén entre el riu Jordà i el mar Mediterrani. On és la santedat d’un territori on tanta gent ha vessat sang al llarg de la història, i on ara mateix pateix tantíssima gent? Ferida per la violència i les guerres durant segles, la regió que avui ocupen Israel i Palestina viu des del 7 d’octubre passat una nova espiral d’odi i mort.
Més de 12.000 persones, la majoria palestins, han perdut la vida en un conflicte iniciat pel salvatge atac de Hamas contra el sud d’Israel, i al qual aquest país va respondre arrasant la Franja de Gaza. Homes, dones i infants de tots dos bàndols han estat assassinats. Centenars d’israelians i estrangers, de totes les edats, segueixen segrestats per Hamas. I milers de gazians pateixen cada dia el foc creuat d’islamistes i soldats, les penúries provocades pel setge de l’exèrcit, i la mort i destrucció causada per les bombes.
On és la sacralitat d’una terra en la qual l’odi i la mentida semblen haver guanyat la partida? Els periodistes que estem cobrint aquest conflicte ens enfrontem cada dia a dues versions oposades de cada fet: la que emet l’exèrcit israelià i la que emana de Gaza. Les xarxes van plenes de fake news i de discursos d’odi. La polarització fins i tot ha arribat a Occident. I qualsevol que cerqui ser equilibrat és titllat d’equidistant.
Com pot ser santa aquesta terra si, avui, sentir compassió per l’altre, per l’enemic, és un pecat imperdonable? Una de les primeres víctimes en aquest conflicte ha estat l’empatia. Cal deshumanitzar l’adversari. Cal pensar que s’ho mereix. Molts israelians, jueus o àrabs, han estat atacats o discriminats pel sol fet de mostrar simpatia per les víctimes a Gaza. També a la Franja es van viure escenes d’odi. On era la compassió pels morts, mentre centenars de persones celebraven l’arribada dels cadàvers i els segrestats israelians a l’enclavament?
És, doncs, “santa” aquesta terra? La resposta, potser, és incòmoda: sí. Israel i Palestina segueixen sent Terra Santa, tot i que els homes l’hagin dessacralitzada. Aquest continua sent un lloc sagrat, perquè aquí van ressonar les paraules: “Estimeu els enemics.” Aquí Jesús va recordar que cal perdonar “setanta vegades set”, i que cal “parar l’altra galta” i no tornar el mal amb mal. Aquí Jesús va predicar l’amor incondicional, va morir i ressuscitar, i els primers màrtirs van donar la vida.
Però més enllà d’això, aquest és un lloc on encara molta gent —cristiana, musulmana o jueva— creu i viu aquest missatge. Enmig de l’odi i la desesperació, encara hi ha qui pensa en totes les víctimes, encara hi ha qui lluita per la pau, encara hi ha qui demana que no es vessi més sang… I aquestes pedres vives, que importen més que la terra i els edificis sagrats, també fan sant aquest lloc. I, tot i la violència que s’hi viu, l’apropen a Déu. Perquè ubi caritas et amor, Deus ibi est.
