Són molts els elements que ens interpel·len sobre el nostre comportament en relació amb el medi natural que habitem. Més quan, en plena temporada turística, la saturació humana omple els espais naturals i els pobles. La saturació sovint fa difícil l’acollida que tothom es mereix, fins i tot he sentit d’un dels empresaris del turisme que «amb aquesta gentada —diu— no es pot treballar així com Déu mana». La saturació incomoda uns i indigna altres perquè veuen alterada la tranquil·litat amb què —ho dic com a símbol del canvi que hi ha hagut— la gent podia seure al carrer, a la fresca, conversar i passar una estona agradable.

Enmig d’aquesta situació, ja molt accentuada els darrers anys, també la terra gemega. Els espais naturals ja no poden acollir com sempre ho feien i l’accés a determinats llocs ja no és possible des de les primeres hores del matí. El ritme trepidant de la nostra societat amb la desgràcia social de l’atur fa que l’activitat econòmica hagi de concentrar-se en poques setmanes i, llavors, el patiment es fa accelerat i insostenible. Posem-hi humanitat, més humanitat! Els turistes que ens visiten mereixen més que una acollida forçada i econòmicament interessada. És el bon tracte que hem de donar a la nostra terra perquè pugui oferir més coses que sol, platja i menjars típics. El bon tracte és ajudar a gaudir del paisatge, de la cultura pròpia, dels béns espirituals de què disposem, el contingut d’un patrimoni artístic sempre expositor d’una bellesa heretada i estimada.

Tractar bé la terra és tractar bé les persones. Hi ha un compromís ecològic que ens obliga i pot arribar a conformar un estil de vida, sempre fruit d’una educació que transmet autèntics valors humans, farcits d’espiritualitat i solidaritat. El papa Francesc ens convida a introduir «uns comportaments que ens retornin a tots el sentit de la pròpia dignitat que ens porti a una profunditat vital més gran, i ens permeti d’experimentar que val la pena passar per aquest món» (cf. Laudato Si, 212).