Amb motiu de la situació catastròfica que viuen els habitants de les comarques centrals del País Valencià, vaig voler arribar a l’Alcúdia, el meu poble, negat pel riu Magre. Els monjos del Miracle van ser els primers que s’oferiren a portar-me a l’Alcúdia. Però també van ser diversos els amics, com el Pere i el Josep M. que em digueren que, amb el seu cotxe, m’acompanyarien a ma casa. Encara, sor Lucía Caram m’oferí un lloc a la seva furgoneta, carregada d’aliments, per arribar-hi a València, com també una postulant (valenciana) del monestir de Sant Benet de Montserrat que se n’anava a al Cap i Casal del País Valencià a ajudar els damnificats de la DANA. Al final vaig fer el viatge de Manresa a l’Alcúdia, amb els amics Pasqual i la seva esposa, l’Imma, tots dos professors d’institut a Manresa i ell, fill del meu poble.
L’Alcúdia és una població d’uns onze mil habitants, greument afectada per les pluges del 29 d’octubre passat, amb tres persones que han mort. Un poble encara sense aigua potable, amb electrodomèstics i mobles destrossats i plens de fang dipositats al mig dels carrers i amb muntanyes de deixalles als afores de la vila. Libres, fotografies, arxius personals, revistes i records que s’han perdut per sempre. Durant dies, algunes zones de l’Alcúdia no tenien aigua corrent , electricitat ni connexió a internet. Era un poble totalment incomunicat.
L’endemà d’arribar-hi, quan vaig començar a treure fang i en veure els meus amics i veïns, vaig tenir tres sensacions, unes sensacions que comparteixen molts alcudians.
La primera, la tristesa de la gent. Cares plenes de tristesa, amb les llàgrimes que surten dels ulls espontàniament. Molts em deien que era com després d’haver passat una guerra. Persones que ho han perdut tot. Una dona que conec ha de començar de nou la seva vida als seus 86 anys. Ha estat acollida per una coneguda seva, perquè no té ni on dormir. La meva germana va oferir la casa on viu, a uns veïns que havien estat desallotjats del pis on hi vivien. Una cosina tenia més d’un metre i mig de fang i d’aigua. I així, tanta i tanta gent que, ha perdut el que havia estat construint durant una vida.
La segona sensació és la riuada de solidaritat: veïns que ens hem ajudat mútuament i homes i dones dels pobles del voltant, que no han estat afectats per la DANA i que han vingut a l’Alcúdia amb pales, galledes i escombres, per netejar els carrers. I joves, molts joves, com la Mireia de Girona, filla de l’amic David Pagès o el fill de l’amiga Anna Riera, que han vingut a ajudar els afectats per la DANA. O un noi de Vic, el Kevin o la mateixa sor Lucía Caram que han vingut al País Valencià amb furgonetes carregades d’aliments.
La tercera sensació és la indignació del meu poble per la passivitat del govern valencià, que reaccionà tard i malament davant d’aquestes inundacions. Com és possible tanta descoordinació i tanta negligència? ¿Com és possible que per alertar del desbordament del riu Magre (quan ja teníem l’aigua al coll), algú de la Generalitat telefonés l’anterior alcaldessa d’Algemesí, que els hagué de dir que ella ja no era la màxima representant del municipi? Què la Generalitat no té un registre dels alcaldes del País Valencià ? ¿Com és possible que la consellera de Justícia i Interior (com ha reconegut ella mateixa) i responsable d’emergències, no sabés que hi ha un sistema d’alerta per als mòbils davant una situació de risc? Una alerta que arribà quan molta gent ja tenia més d’un metre d’aigua a les cases. ¿Com és possible que la Generalitat hagi sancionat unes sanitàries a Catarroja (per “saltar-se el protocol”), perquè van muntar, davant la gravetat del moment, un punt d’atenció a la gent? Per això l’alcaldessa d’aquest municipi ha dit que no hi ha protocol que valgui, davant una emergència com la que s’està vivint en aquest poble de l’Horta.
Són massa fallades i una falta de previsió total per part dels governants valencians. L’aigua, evidentment, no l’haurien poguda parar. Però sí que podrien haver avisat la població amb temps, perquè la gent no sortís de casa i no morís arrossegada per l’aigua.
Som molts els qui tenim les mans, les sabates i la roba tacades de fang. I els ulls plens de llàgrimes. Però altres tenen les mans i la consciència tacades de sang per la seva inacció i la seva indecisió, quan l’aigua, amb una força brutal, entrava als nostres pobles i a les nostres cases.
Ara cal reconstruir el que l’aigua s’ha emportat. I cal infondre esperança i consol en els cors adolorits, sobretot als familiar de les més de dues-centes víctimes mortals, per afrontar un futur no gens fàcil. La confiança en el Déu de la vida i el fet de sentir-nos sempre acompanyats per Ell, així com la riuada de solidaritat i de fraternitat, ens encoratja a refer allò que l’aigua i la negligència d’alguns polítics s’ha emportat de les nostres cases i de les nostres viles.
