Des de Càritas compartim amb molta gent la visió de les persones i del món que ens rodeja. La visió és el primer moment d’una apreciació instantània que prou vegades ens passa desapercebuda, i és que no prestem prou atenció. L’Evangeli presenta un home que “veu” un ferit a la cuneta del camí i aquesta visió no el deixa indiferent, sinó que actua immediatament. Fixem-nos-hi, després de veure’l s’hi acosta, l’atén amorosint-li les ferides i el trasllada al lloc on el poden atendre i curar-lo. Jesús, però, parla dels qui han passat de llarg, aquests també l’han “vist” però la seva forma de “veure” no els ha arribat al cor. Al final, queda clar qui es va comportar com a proïsme: “El qui el va tractar amb amor.”

Precisament en això consisteix l’exercici de la caritat, i precisament per això hem d’acceptar que se’ns digui a cadascú “tu hi tens molt a veure!”. Es tracta, doncs, d’“obrir els ulls” i “veure-hi” d’una manera nova, una visió que volem compartir —i de fet compartim— amb tota persona de bona voluntat que ja la comparteix, hagi arribat o no a la fe.

Per això se’ns demana que “enfoquem la mirada” i que “mirem com Jesús”. Un bon programa, sens dubte, que ens orienta cap a una nova visió de les persones i de l’entorn. Una visió, fruit d’una mirada treballada amb la formació, amb la pregària, amb l’esforç personal i el treball compartit. Qui sap, tanmateix, si en algun moment haurem de “netejar la mirada” prou vegades enfosquida, emboirada per falsos interessos que no deixen veure-hi clar. Aquesta és també la necessària i constant “purificació” que ens ha de dur a aquella transparència que ajuda a veure més lluny i amb més perspectiva d’esperança per actuar.