A les portes d’Europa, a l’illa de Lesbos,milers de refugiats hi malviuen. La costat turca està només a 12 km. Lesmuntanyes de barques estellades i les restes dels naufragis acumulats en el “cementiride salvavides” donen la mesura del drama dels refugiats. Els que arriben al’illa son immediatament confinats (un veritable i doble confinament) en campsque havien de ser provisionals per un o dos dies, mentre se’ls identifica. Enrealitat resten bloquejats durant mesos, fins i tot un o dos anys, a l’esperaque la seva demanda d’asil sigui valorada.
El camp de Mòria, conegut també per “LaJungla”, inicialment es va pensar per acollir 4.000 persones. Al gener passatvan arribar a 22.000, gairebé el mateix nombre d’habitants de Mitilene, lacapital de Lesbos. Actualment hi viuen 16.000 persones, un terç menors d’edat,molts d’ells no acompanyats. La meitat són afganesos, també hi trobem sirians id’alguns països africans com Somàlia, Togo, Congo o el Camerun. En els darrersmesos han augmentat els episodis de violència i de racisme en forma d’atacs degrups de dretes, de manifestacions antiimmigració, de pintades als murs i d’incendis,per fer-los fora.
La realitat dels camps supera tota ficció.Muntanyes d’escombraries, mosques i excrements envolten les tendes del camp,fetes de plàstics, teles i pals. Tòrrid a l’estiu i gèlid a l’hivern. No hi haaigua corrent, ni electricitat. Un bany i una dutxa per cada 80 persones.Escasseja el menjar. A causa del covid i de les dificultats afegides a aquellsque els volen ajudar, la majoria d’ONG han abandonat les seves missions. Unveritable infern!
La Comunitat de Sant’Egidio segueix de propdes de fa anys aquests camps i aquest estiu més de 200 voluntaris de tot Europahem mostrat la nostra solidaritat. Hem organitzat unes “vacances alternatives” per donar demenjar a centenars i milers de persones, cuinant i servint les taules,impartint classes de llengua, fent escola amb els nens. Hem portat una mica dellum, d’esperança i de joia a través d’un somriure sota la mascareta o d’ungest d’acollida, a qui en aquests moments es troba totalment bloquejat i sensefutur. Claude, del Togo, va arribar a Lesbos després d’una dramàtica travessia.Després de conviure aquests dies amb nosaltres deia: “Ara estic posant enun sac tot el que rebo en amistat, en joia, en gestos, en paraules. Quanvosaltres marxeu, prenc tots els records d’aquest sac i em donen la força i l’esperançaper continuar. Només Déu sap què ens passarà, estem a les seves mans.Gràcies!”.
És una vergonya que al segle XXI hi hagigent que a Europa es trobi en aquesta situació. Amb aquestes vacancesSant’Egidio vol donar veu a una altra cara d’Europa, aquella que acull, queintegra, que s’obre, que no es deixa vèncer pels discursos de la por i laresignació, sinó que venç la desconfiança amb la simpatia. No oblidem elsrefugiats, les seves històries, el seu drama. Continuem treballant i posant lesbases del nou corredor humanitari que en els propers mesos volem que faciarribar a Europa per vies legals i segures moltes famílies. Com tothom, han detenir un futur!
