La constitució litúrgica del Vaticà II va recordar, en els seus principis fonamentals, la sacramentalitat de l’assemblea reunida per celebrar el diumenge, especialment al voltant del bisbe en l’església catedral i en les parròquies, que «representen en certa manera l’Església visible establerta arreu de la terra». (cf. SC 41-42).
No gaire després de la cloenda del concili, la instrucció Eucharisticum Mysterium (1967) sobre el culte de l’eucaristia, treia conseqüències pràctiques de les afirmacions conciliars. En el número 26, bo i citant l’esmentada constitució litúrgica, i també Lumen Gentium i Presbyterorum Ordinis, insisteix en el sentit de la comunitat eclesial que s’alimenta i s’expressa de forma especial en la celebració comunitària de la missa dominical. D’aquí la necessitat que aquesta sigui participada activament, i que es convidi a coordinar les misses d’altres esglésies i oratoris amb les celebracions de la parròquia en vistes a una millor acció pastoral, fins al punt que la participació a la missa en l’església parroquial sigui preferida, àdhuc per part de les comunitats religioses i altres grups. Així mateix, el document determina que no es multipliqui el número de misses en detriment de l’acció pastoral i d’un exercici serè i ample del ministeri dels sacerdots.
I és en aquesta línia que el número 27 afirma que les misses per grups particulars s’han de tenir en dies ferials. I que, si això no és possible, cal integrar-los en les celebracions parroquials a fi que es mantingui la unitat de la comunitat parroquial. Dos anys després, gairebé dia per dia, la Santa Seu publica la instrucció Actio Pastoralis (1969) sobre les misses per a grups particulars, on desplega les disposicions que ja s’havien apuntat a Eucharisticum Mysterium. El fonament de totes aquestes mesures descansa en la recta eclesiologia, expressada en els grans textos del Vaticà II.
I, encara, en l’esplèndida carta apostòlica de sant Joan Pau II, Dies Domini, sobre la santificació del diumenge, el gran papa reprèn l’ensenyament de les instruccions citades més amunt i d’altres textos del magisteri, per afirmar: «En les misses dominicals de la parròquia, en tant que “comunitat eucarística”, és normal que es retrobin diversos grups, moviments, associacions, les mateixes petites comunitats religioses que hi ha […]. Per això no s’han d’encoratjar les misses dels petits grups en diumenge, dia de l’assemblea […]. Pertoca a l’atent discerniment dels pastors de les Esglésies particulars autoritzar eventuals i ben circumscrites excepcions a aquesta orientació» (DD 36).
La missa, doncs, per un grup particular, en diumenge, cal que sigui autoritzada per l’autoritat diocesana, i sempre com una excepció a la regla que, com hem vist, ha de ser la de potenciar l’assemblea parroquial en vistes a salvaguardar la vida i la unitat de la comunitat eclesial (cf. DD 36). Malgrat la claredat de la doctrina i de les disposicions derivades, la dispersió de les assemblees dominicals continua essent un fet molt comú. D’aquesta no recepció de l’ensenyament conciliar se’n ressent l’acció pastoral i el mateix exercici del ministeri ordenat.
