Hem viscut i estem vivint un «estiu de foc» a Andalusia. Les temperatures altíssimes de les onades de calor han colpejat amb força, sobretot la gent gran. Manca d’aigua i potser també una sensació estranya d’impotència en el ciutadà que, de sobte, s’adona que «alguna cosa estranya» comença a passar al nostre món. Una «cosa» que potser té una explicació natural, però que amaga «secrets» inexplicables.

De moment, com a solució, fugir de la calor a les platges. Una fugida vocacional que deixa enrere un reguitzell de problemes, de coincidències estranyes, de paisatges contradictoris. Llegia fa poc un d’aquells llibres que fa pensar, titulat La incògnita de l’home, d’Alexis Carrel, Nobel de Medicina el 1912, en el qual ens deixa el testimoni, parlant de Déu, des de la talaia del seu saber i les seves vivències. «El Déu de Plató era inaccessible per la seva grandesa. El d’Epictet es confonia amb l’ànima de les coses… El cristianisme, al contrari, ha conduït Déu a l’abast de l’home. Li ha donat un rostre. N’ha fet el nostre pare, el nostre germà, el nostre salvador.»

Són les paraules que ens ofereix Alexis Carrel perquè cerquem aquest Déu, perquè el trobem i descobrim el seu poder i el seu regnat. Però no és fàcil. Els regnats d’aquest món s’afanyen per crear-nos mil problemes, a base dels seus «poders» tan visibles com les seves intencions.

«El món necessita un suplement de l’ànima», deia Bergson. Una ànima que vessi sobre nosaltres horitzons nous, fites de desenvolupament per a tothom, consciències netes que juguin les cartes de la veritat i de la justícia. Un ànima que ens torni un somriure d’esperança, davant de tantes xacres, tants drames com ens espanten.