Presó, interns, mort, assassinat, homicidi… s’ha desfermat un vendaval de manifestacions, talls d’accessos a presons, declaracions dels uns i dels altres.

Les entitats socials catalanes han manifestat la seva preocupació: Taula del Tercer sector, ECAS, Taula de Participació Social. També les entitats cristianes han parlat. I en una cosa tothom està d’acord: que els funcionaris de presons, treballadors públics, tenen dret a reivindicacions com qualsevol altre treballador. I que han de ser escoltats. En definitiva: han de mostrar el seu millor tarannà sobre una taula de diàleg. Només des de l’encontre és possible una solució.

Desconec el moment en què es farà possible l’acord. Suposo que hi deu haver moltes altres motivacions ocultes que ara es volen reivindicar, però no podem estar d’acord amb el mètode. Un assassinat i el posterior suïcidi de l’intern són la major expressió de violència. Però s’ha desfermat una cadena de fets abocats a despertar més violència, tant fora com dins de les presons.

No penso que això sigui el que la nostra societat vol. Ningú no ho vol. Però són molts els que estan patint les conseqüències del no-diàleg: els funcionaris, els interns, les famílies dels interns, els advocats, els professionals no funcionaris, els col·laboradors de programes de reinserció, els voluntaris, els capellans. I més: es veuen conculcats els drets dels interns perquè han estat o estan sotmesos a règim de càstig i aïllament tancats a les cel·les. Es trenca la continuïtat dels programes de rehabilitació, es fomenta el descontentament i la violència dels que no tenen veu… es vulnera el dret a l’assistència religiosa…

El model d’execució penal actual —més centrat en la reinserció social i laboral dels interns— fa anys que s’implementa a poc a poc a les presons. També mesures alternatives a la presó, major intervenció social, major transparència, penes obertes a l’esperança… però no tothom hi està d’acord. Esperem que sigui una minoria.