Una Església que s’enfanga és la de València, on hem vist tot el Poble de Déu arremangar-se per acompanyar les poblacions més afectades per la dana del 29 d’octubre, que encara malden per recuperar l’anhelada normalitat. Una Església que s’enfanga també és la petita parròquia de la Sagrada Família de Gaza, o la que acompanya el maltractat poble ucraïnès, i tants altres que arreu del món pateixen guerra, violència, fam i injustícia.
Quan es compleixen cinc mesos de la dana, hem visitat el poble de Picanya, hem parlat amb el seu rector, amb la directora de Càritas parroquial. També ho hem fet amb el vicari episcopal de la zona i amb l’arquebisbe de València, Enrique Benavent. I tots aquests testimonis ens han traçat una Església que s’ha enfangat amb el poble i que ha treballat, en comunió, per portar un missatge d’esperança a una situació humanament desesperançada.
Així ho va expressar el papa Francesc en una trobada al Vaticà amb els formadors i seminaristes de les diòcesis de la Província Eclesiàstica Valentina, el 30 de gener: “No ens podem prendre a la lleugera el patiment de les persones i intentar consolar-les amb frases de circumstàncies i bonisme. La nostra esperança té un nom, Jesús, aquest Déu que no ha sentit fàstic del nostre fang i que, en lloc de salvar-nos del fang, s’ha fet fang per nosaltres.”
El fang, que encara és abundant a l’Horta Sud, no ha estat suficient per enterrar la solidaritat, la generositat, la comunió de tantes persones. Són signes pasquals que ens recorden que, malgrat tant de dolor, sempre hi ha lloc a l’esperança, i que el fang donarà pas a la reconstrucció.
