Eixut persistent. La terra s’esquerda, les plantes s’assequen. Els rostolls eixarreïts clamen al cel, com ho fa el pagès; com ho han fet tantes generacions que ens han precedit. Sí, l’aigua és una benedicció. Déu alenà sobre la Terra per donar-li vida en abundància.

En l’inici dels temps, l’aigua arribà amb els milions de cometes que queien del cel. El gel es va fondre i l’aigua s’aplegà a les parts baixes del nostre planeta. Diuen que fou al mar on començà la vida. «I Déu digué: Que les aigües produeixin éssers vius» (Gn 1,20). Cada ésser viu, en cadascuna de les seves cèl·lules, porta una gota minúscula del mar. Sense aquest líquid, les meravelloses reaccions químiques de la vida no serien possibles. Com que les plantes i els animals perden aigua contínuament, cal restituir-la; però el mar es troba molt lluny. Beneït sigui el germà Sol que escalfa l’aigua del mar i l’evapora. L’aire humit vola terra endins empès pel vent, s’enlaira, es condensa i precipita. «El vostre Pare del cel (…) fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,43-48). Beneïda sigui la germana pluja.

Fem un pas decidit cap a la producció d’energia renovable i aprenguem a viure millor amb menys

Aquesta dansa delicada del vent i els núvols ha perdut l’equilibri. Les borrasques i els anticiclons ja no giren com ho feien abans. El clima està canviant. Al nostre país, el país on mai no ha sabut ploure, ara ho fa menys. I així serà en el futur. La història d’aquest desequilibri ens és ben coneguda. El petroli, el carbó i el gas que no parem de cremar estan escalfant l’aire i el mar. La Humanitat ho està fent des de fa 200 anys. Ni els nostres besavis, ni els nostres avis (potser ni els nostres pares, ni nosaltres mateixos) no ho sabien. No sabíem el mal que fèiem a la terra, a la biosfera i a nosaltres mateixos. «Pare, perdona’ls que no saben el que fan» (Lc 23,34).

Ara sí. La Ciència ens ho explica amb detall: el temps s’ha tornat boig i al nostre país manca aigua perquè els països rics hem abusat dels béns comuns de la Terra. És el pecat de l’afany sense mesura. Deixem, doncs, de cavar al pou on ens hem ficat: fem un pas decidit cap a la producció d’energia renovable i aprenguem a viure millor amb menys. «Qui tingui dos vestits, que en doni al que no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres» (Lc 3,11). Tinguem cura de la vida.