A les sis del vespre de dimecres 25 d’octubre vaig arribar a la plaça de la Catedral. No volia faltar a un acte que mai m’he perdut des de fa set anys, i que vivim des d’aquella primera vegada convocada per Arrels: una celebració commemorativa recordant els nostres germans sense sostre morts durant l’últim any. El símbol que des d’aleshores s’ha fet servir per identificar- los és el d’unes sabates al costat d’un simulacre de tomba amb el nom i l’edat. 

Un detall importantíssim que posa de manifest el que sempre ens diuen els metges: que els sensesostre tenen una probabilitat de vida d’uns vint-i-cinc anys menys que els altres.

Em vaig trobar amb molts amics. Amb un d’ells feia molt que no ens vèiem. Ens vam fer una forta abraçada i em va dir que un d’aquells noms era el del seu company de pis. El pis que compartia des de feia uns anys gràcies a Arrels, que l’havia acollit. Portava un escrit recordant el seu amic. Em parlava d’ell amb l’estimació que s’havien regalat mútuament des que —ja greu per la seva malaltia— l’havien portat allà perquè quan arribés la seva hora, tingués un sostre potser no tan bonic com el cel estelat, però almenys més segur i saludable. Gairebé no havia tingut temps de gaudir-ne.

Un cercle ampli s’anava formant amb el “amics” que ens trobàvem per acomiadar els que durant la seva vida havien format part d’aquesta vergonya de les grans ciutats: els sensesostre. Veníem de diferents associacions aplegades entorn d’Arrels, que organitza aquesta trobada any rere any.

La plaça és força gran i per tant hi havia lloc per a tothom. A un costat, a prop del carrer del Bisbe, els turistes —aliens al que estàvem vivint— visitaven els llocs emblemàtics de la ciutat. Algun venedor de carrer llançava de tant en tant cap al cel una d’aquelles joguines lluminoses per encisar els nens que creuaven la plaça amb els pares. Les cafeteries continuaven acollint gent que berenava i feia petar la xerrada sense saber ben bé què feia tanta gent formant aquell cercle al voltant de més de seixanta sabates. Però molts dels vianants no podien restar aliens als que allà ocupàvem més de mitja plaça. S’acostaven, preguntaven, i alguns s’unien a nosaltres en sentir els primers compassos del cor de la noies de El Lloc de la Dona, que cantaven melodies de gòspel o algun alumne del Conservatori ens emocionava amb el Cant dels ocells.

Nom rere nom, edat rere edat, ens anava caient com una pluja callada al cor, el record d’aquells homes i dones, oblidats en vida i recordats ara amb un funeral tan emotiu com l’amor de caritat —el més gran dels amors, perquè ve de Déu— que es respirava a la plaça de la Catedral. Lectura de testimonis d’unes vides ignorades que ara sortien a la llum amb l’amor dels qui els havien acollit, mentre els companys col·locaven una flor blanca a cada “tomba”. Cartes de comiat dels companys que —potser com el meu amic em va dir— podien ser també una d’aquelles sabates, si no fos perquè algú els va acollir… i estava recordant-lo en el seu traspàs.

Un detall de gran delicadesa per part dels organitzadors: una pantalla ens presentava el cel estrellat o núvol, recordant la nit en què cadascun dels nostres amics sense sostre havia mort. I jo recordava un fet que fa anys que vaig viure sovint: l’enterrament d’aquells joves víctimes de la sida que, en el seu enterrament de beneficència, no tenien dret a una capella i els celebràvem la missa fora, sota la volta més maca que cap arquitecta podia construir: el cel.

Les benaurances que després de la sura de la meva companya Faouzia vaig recitar era la resposta de Jesús a cadascun dels sensesostre: “Avui seràs amb mi al paradís. Ets benaurat perquè ja ets consolat dels teus plors.”