Les paraules i les aparences sovint enganyen, el cor no. Lanostra vida es fa de decisions i també d’indiferències, que és una altra formano plausible de decidir. Potser pequem de lleugers o de superficials quan femostentació de compromisos que després no tenen cap efecte. És bo reconèixer ambhumilitat les nostres irresponsabilitats per poder reconstruir en la nostravida allò que Déu realment vol de nosaltres, l’acompliment de la seva voluntat,com demanam en la pregària del Parenostre. En un temps de sofriment global dela humanitat, és del tot necessari esbrinar què vol i espera ara Déu de nosaltres.
De voler-ho fer, com hi podem arribar? Necessitemcentrar-nos en l’escolta freqüent de la Paraula de Déu i extreure d’ella raonsde viure, d’esperar, de creure i d’estimar. També hi arribem en la pregàriahumil i confiada; en la trobada personal amb Crist en els sagraments,especialment en l’Eucaristia i en el sagrament del Perdó; en la presència vivaen les altres persones; també en l’aprofundiment del pensament social de l’Esglésiaque s’adreça a tots i ens compromet en la transformació de la realitat diària;en el goig de compartir amb altres creients, i també no creients, inquietuds icompromisos per posar solució a situacions de precarietat i de conflicte. Demitjans, no ens en falten. Els tenim a l’abast.
Cal, però, que per fer-ho fixem la nostra mirada en Jesús,el Fill de Déu, per trobar en ell i només en ell la resposta, fins a tenir els seusmateixos sentiments que són d’humilitat i que poden remoure la nostra conducta.Si ens fixem en Jesús, el Crist, és per arribar a tenir els seus mateixossentiments, una mirada que ens obre a noves dimensions que tenen a veure mésamb la decisió ferma del seu seguiment que no pas amb promeses de qui només volservir els seus interessos. Contemplar Crist desfà tots els arguments desuperioritat i de supèrbia, aniquila totes les nostres maldats, trenca tots elsprejudicis, invalida les calúmnies, venç tota injustícia i atropellament delsdrets més elementals de la persona. Contemplar Crist, des dels seus propissentiments, és apropar-nos al més profund del seu cor, allí on només l’amorfins a l’extrem és l’explicació de tot.
Tenim dret a experimentar que anem avançant en allò que ésessencial per viure com a creients i poder escoltar —com deia Pau als primers cristians—«doneu-me plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i peruna mateixa estimació».
Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
