La concepció de Llei i de lleis que tenim avui no és la mateixa que a l’Antic Testament. De per si tampoc no era la mateixa per als primers cristines. Cal dir que sota el paraigua de «Llei» trobem diferents nivells que, rebent llavors una sola denominació avui en rebrien diverses. El judaisme atorga la denominació Llei al Decàleg, també a tota la Torà (el nostre Pentateuc) i, per tant, a totes les lleis es contenen en aquests llibres, incloses les de culte i puresa. Avui nosaltres distingim entre la Llei, les lleis i la normativa o reglaments que es vertebren a partir de les lleis. Sense fer encara aquestes distincions tan especialitzades, sí que podem dir que les primeres comunitats cristianes distingien, tal com trobem als escrits de Pau, entre Llei i lleis. És a dir, que no atorgaven el mateix valor al Decàleg que a les lleis culturals, per exemple, del Levític.

I tanmateix, per paraules de Jesús sabem que els fariseus se sabien molt bé la lletra de cadascuna d’aquestes lleis i les carregaven sobre el poble indiscriminadament. Se sabien molt bé la lletra, però no en van captar mai la música de misericòrdia. En paraules de Jesús, adreçades a escribes i fariseus, «com en sabeu, d’anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició!» (Mc 7,9).

No menys expeditiu amb la vasta col·lecció de normes serà Pau en dir: «allò que la Llei no tenia forces per a fer» (Rm 8, 3). I molt més taxatius en cara resulten aquestes altres paraules: «hem estat deslligats de la Llei i hem mort a allò que ens tenia presoners; ara servim Déu d’acord amb el camí nou de l’Esperit i no segons la lletra envellida de la Llei.» (Rm 7,6)

Sí, és veritat que les lleis de puresa que obligaven els homes jueus a la circumcisió eren una càrrega molt pesada, però sense pretendre obviar aquest tema, la realitat és que el conflicte entre el cristianisme i el reguitzell de lleis jueves és molt més complex i profund.