Les illes gregues són el lloc ideal per a lesvacances. Platges fantàstiques i llocs preciosos, que conviuen amb els filats espinososi les patrulles frontereres. Amb l’objectiu d’unir les vacances amb lasolidaritat, amb el desig de mostrar una Europa diferent, els voluntaris de laComunitat de Sant’Egidio hem anat a trobar els refugiats de l’illa de Lesbos enunes “vacances solidàries”. Joves i adults de tot Europa ens hem trobat enaquesta illa grega, una veritable “fortalesa europea” a menys de 12 kilòmetresde Turquia, lloc de recer desesperat de refugiats afganesos sirians, iranians,de l’Àfrica subsahariana.
El camp de Mória es va pensar per a 2.800 pròfugs,ara hi viuen més de 13.000 persones escampades entre les oliveres. Les famílies viuen amuntegades en petites tendesde plàstic que a l’estiu bullen per la intensa calor i a l’hivern no eviten elfred, la neu o les pluges. La vida s’haconvertit en una constant lluita per la supervivència. Milers de joves id’infants que esperen. En aquest racó d’Europa aquests refugiats es pensen quehan arribat a Europa, el continent dels drets, però no veuen quin serà el seufutur perquè estan bloquejats en una illa, en un gueto. Aquí es perden lesesperances que els han permès superar proves increïbles. El risc és ladepressió col·lectiva. HI ha violència i hi ha hagut suïcidis fins i tot entreels menors no acompanyats, que són molts.
Passejant pel camp et criden: “My friend, myfriend!” Venen a la ment les paraules de Caín: “Es que soc el guardià del meugermà?” Els voluntaris de Sant’Egidiohem volgut donar una resposta. El “restaurant solidari” el vam preparar en unantic molí amb vistes al mar: a la inauguració vam preparar un sopar per a 350persones, seguint totes les mesures necessàries pel Covid-19. Al mateix espai,al matí, es fa l’escola d’anglès per a persones entre 8 i 42 anys. A la tardaes feia l’“escola de la pau” per als infants, feliços de seure en un banc, ambquadern i llapis. M’han impressionat molt les ganes d’amistat i d’aprendre delscentenars d’infants que hem trobat. El desig de futur i de pau es llegeix enels rostres de tothom.
A la paret del camp hi ha un grafit: “I’m sorry refugees, this is not Europe”. Elsjoves que estàvem a Lesbos vam sentir vergonya. Tenim la responsabilitat demillorar el nostre continent perquè sigui acollidor pels refugiats. Els brotsde xenofòbia i racisme a Lesbos són constants. La nostra presència és un pontper sostenir aquests refugiats i treballar perquè puguin arribar a Europa enels “corredors humanitaris”. La nostra presència vol donar veu al seu drama.Cal desterrar el racisme i la xenofòbia. L’Amin i el Danish, dos joves afganesosdel camp de Mória sense família, tenen les mateixes ganes de jugar a futbol,d’aprendre i de ballar que nosaltres, i el mateix dret que nosaltres. Volem ques’integrin en una Europa per tothom!
