Aquest cap de setmana, amb motiu de la festa de Sant Josep —dissabte 19— les diòcesis d’arreu d’Espanya celebren el Dia del Seminari. Enguany el lema triat és Sacerdots al servei d’una Església en camí. Són paraules inspirades en el caràcter sinodal de l’Església, que el papa Francesc vol revifar. El lema, a més, vincula explícitament sacerdoci i servei, perquè aquesta és la naturalesa més genuïna d’aquest ministeri. El prevere serveix Déu i els germans, i per aquest motiu viu enmig del poble. Com diu Mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, en la carta adreçada aquest diumenge al seus fidels al Full Dominical, “el sacerdot ordenat, per definició, és un que està posat entre les persones, en la comunitat dels cristians, per a servir-los com ho faria Crist Pastor”.
A les diòcesis catalanes el curs 2021-2022 hi ha un total de 67 seminaristes: 30 al Seminari Conciliar de Barcelona, que aplega els seminaristes de Barcelona i Sant Feliu; 20 al Seminari de Terrassa, i 17 al Seminari Interdiocesà, que aplega els de Solsona, Urgell, Tortosa, Girona, Lleida, Tarragona i Vic.
Entrevistem Ricard Solé Papiol, seminarista de l’arquebisbat de Tarragona i fill de Solivella, a la Conca de Barberà.
“M’agrada comparar la meva vocació amb la de Samuel”
Ricard Solé té 22 anys i ara es troba al quart curs de teologia. Per començar, li demanem com va néixer la seva vocació sacerdotal: “Vaig entrar al seminari de molt petit. M’agrada comparar la meva vocació amb la de Samuel, aquest nen que tombava sempre pel temple, servint-lo, fins que un dia sent la crida de Déu i vol clarificar-la. Recordo que de nen ja volia ser mossèn perquè sentia aquesta vocació, però, és clar, això és una cosa que s’ha de filtrar i treballar. I gràcies a Déu, el mossèn amb qui vaig la comunió em va ajudar a fer-ho. Em va proposar d’anar al seminari menor de Tarragona, que aleshores tot just acabava d’obrir. Primer vaig participar en unes jornades prèvies de vocacions i d’allà, amb dotze anys, vaig entrar al seminari menor cursant segon d’ESO. S’ha de dir que encara no n’estava molt convençut, però estava content a la vegada perquè al seminari hi vaig trobar tres nens més de la meva edat i vam començar aquest camí plegats. Va ser una època molt bonica perquè vaig discernir molt la meva vocació. En acabat, vaig decidir seguir al seminari major. Encara recordo que abans d’entrar-hi Mn. Norbert, rector en aquell moment, em va fer la pregunta: “Tu estàs disposat a ser mossèn?” I després d’un fort discerniment la meva resposta va ser que sí, i amb 17 anys vaig arribar a Barcelona per entrar al seminari interdiocesà. Ara soc a quart de teologia, cada vegada refermant més la meva vocació i més convençut que el dia demà vull ser mossèn.”
Una formació integral
El Ricard té clars quins són els aspectes de la formació que rep al seminari que més valora. En anar-los explicant de fet dibuixa a la perfecció la tasca formativa integral de tota la persona per la qual passa el seminarista durant tots aquests anys: “El primer aspecte de tots que més valoro és l’humà. Penso que a la persona, si no es constitueix com a tal, després li costa molt tirar endavant. Això s’ha de treballar bé, no ser un bitxo raro, perquè si no després tens molts problemes per fer-te amb la gent. En segon lloc subratllaria la part l’espiritual; ens cal una base espiritual per viure en aquest món, sostinguda per una pregària forta. El tercer seria l’intel·lectual, perquè hem d’estar molt formats pel que ens espera el dia de demà. I el quart aspecte, que ara encara no vivim plenament, és el pastoral: per això els caps de setmana ens envien a les parròquies, per veure com funcionen, per participar de tot el que s’hi fa, conèixer el mossèn, saber com prega, com viu, com acompanya la gent… Tots aquests aspectes són importants, però sens dubte el primer que subratllaria és l’humà.”
La parròquia a la qual el Ricard està destinat, i on va cada cap de setmana, és Sant Joan Baptista de Reus. Ens explica que “durant aquests cinc cursos des del seminari volen que coneguem molt la realitat de la diòcesi, i per això ens envien a parròquies grans, on hi ha molta activitat. A Sant Joan de Reus hi ha un esplai amb 200 nens, 27 monitors, una vuitantena de nens de catequesi de comunió, una desena de confirmació, dos grups de joves… De manera que per a mi el cap de setmana és un no parar, i crec que és un bon aprenentatge. He de dir que em trobo especialment bé en la pastoral dels joves”.
També demanem al Ricard quin paper ha tingut la família en la seva vocació. Per a ell l’entorn de casa ha estat clau: “Vinc d’una família practicant, cristiana de tota la vida. Un oncle del meu pare era mossèn i, encara que no el vaig arribar a conèixer, des de petit l’he tingut molt present. Sempre he donat gràcies a Déu pel do que m’ha concedit de tenir una família cristiana. Conec molts companys que no tenen una família practicant i que, de vegades, no accepten l’entrada al seminari. Es tracta de situacions que no són gens fàcils. Jo mai no he tingut cap problema en aquest aspecte, al contrari, la família ho va comprendre molt bé des del començament i sempre m’ha ajudat en el que ha convingut.”
