Com cada inici d’any, el papa Francesc va rebre al Palau Apostòlic els ambaixadors acreditats davant la Santa Seu. És una cita tradicional en la qual el Pontífex aprofita per desitjar el millor als diplomàtics i als països que representen, i posa en relleu els afers d’importància mundial que més el preocupen.
En el discurs d’aquest 2025, el Sant Pare va advertir que ens enfrontem a l’amenaça cada vegada més gran d’una guerra mundial. En la seva intervenció, que no va llegir completa, va sol·licitar a aquests diplomàtics que perseverin en la vocació de la diplomàcia, és a dir, que afavoreixin el diàleg amb tothom, inclosos els interlocutors que es consideren més “incòmodes” o que no es consideren legítims per negociar.
I aquest és el punt fort de la diplomàcia vaticana. Tan sols cal pensar que la Santa Seu és pràcticament l’únic estat d’Occident que encara manté interlocució amb Rússia malgrat la invasió d’Ucraïna. La Santa Seu mai no ha tallat relacions diplomàtiques amb l’Iran, ni tan sols amb l’arribada del règim dels aiatol·làs. Tampoc no ha trencat amb les dictadures a Hispanoamèrica i sempre els ha allargat la mà malgrat que més d’un cop els l’hagin mossegada, com en el cas de Nicaragua. Actualment 184 estats mantenen relacions diplomàtiques plenes amb la Santa Seu. A aquests se sumen institucions com la Unió Europea, la Lliga Àrab o l’Orde de Malta. 90 països compten amb una missió permanent a Roma.
El 2024 la Santa Seu va enfortir relacions amb països com Burkina Faso o la República Txeca pel que fa a qüestions jurídiques determinades. Potser la fita més destacable va ser la renovació, per quatre anys i no per dos, de l’Acord provisional amb la Xina.
Fa uns anys, en una entrevista a la revista LIMES, probablement la publicació sobre geopolítica més important d’Itàlia, el cardenal Parolin explicava així quina és la base de l’acció diplomàtica de la Santa Seu: “La diplomàcia de la Santa Seu no està vinculada a un Estat, sinó a una entitat de dret internacional —la Santa Seu—, que no té interessos polítics, econòmics o militars. Es posa al servei del Bisbe de Roma, que és el pastor de l’Església universal. Per tant, té abans que res una funció eclesial clara, perquè és un dels instruments de comunió entre el Papa i els bisbes i coopera en la garantia de la llibertat de les Esglésies locals en relació amb les autoritats civils.”
Un dels darrers èxits d’aquest soft power vaticà ha arribat recentment amb un anunci des de Cuba. Gràcies a la mediació de la diplomàcia vaticana i del papa Francesc, l’Havana ha anunciat que alliberarà 553 presos en el context de la mediació constant que exerceix l’Església a l’illa a favor dels drets humans i la justícia. Díaz-Canel va trucar per telèfon al Papa per comunicar-li-ho personalment. Una decisió que hauria pres l’Havana d’acord amb “l’esperit del Jubileu”.
En les mateixes hores en què es materialitzaven aquests èxits, el cardenal Parolin viatjava al Pròxim Orient on presidia una cimera amb els representants pontificis a Bahrain, Egipte, els Emirats Àrabs Units, Jordània, l’Iran, l’Iraq, Israel, Kuwait, el Líban, Oman, Palestina, Qatar, Síria i el Iemen. L’objectiu era analitzar el que passa en aquesta regió i com, des de la diplomàcia vaticana, es pot donar suport a la comunitat internacional perquè vetlli per processos com el de Síria, la pau al Iemen, Israel i Palestina i l’estabilitat al Líban.
Parolin també aprofitava per celebrar el desbloqueig de la situació política al país dels cedres on, finalment, hi ha un govern després de més de dos anys amb un executiu en funcions. El cardenal secretari d’Estat va parlar per telèfon amb el nou president escollit el 9 de gener, Joseph Aoun. Qui sap si en aquest 2025 el Papa finalment concreti el desitjat viatge al Líban que havia condicionat únicament a la formació d’un govern estable.
