“Prematura?”, em van preguntar les germanes de la meva comunitat un dia que venia una mica “baldada” del carrer i vaig dir que era qüestió d’aquesta meva “vellesa prematura”. I el que és pitjor: les seves rialles es van sentir a un quilòmetre de distància.

Es veu que no els semblava gaire “prematura” la meva vellesa als 88 anys que fa dos mesos vaig complir. La veritat és que em vaig sentir una mica decebuda. El mirall no enganya…? Parlo del nostre mirall interior.

Si no fa tant de temps jo estava dirigint una editorial, si tampoc fa gaire estava davant d’una aula plena d’adolescents explicant literatura… És aleshores quan em vaig escoltar a mi mateixa fent aquests exercicis de memòria. Que no fa gaire? Si en fa més de vint, d’anys! Sí, ja sé que “vint anys no són res”, però un rere l’altra van carregant-se moltes coses del nostre cos i algunes de la nostra ànima. És veritat que també van enriquint-la molt. Em refereixo a l’ànima, seguint aquella afirmació paulina tan optimista que, mentre es desfà aquest estatge (morada) exterior, en va creixent un altre… Sí, això s’ha de creure, però el que de veritat s’experimenta és el de-creixement de “l’estatge” exterior, malgrat que la gent s’esforça a ser agradable: “Estàs fenomenal, estàs igual, no passen els anys per a tu…” I tu, que tens més d’un mirall a casa teva, els mires amb benvolença callant el “si no fos”…

I les rialles de les meves germanes amb la meva flamant expressió? Doncs bé, són el veritable secret de la vellesa i de qualsevol “disminució” —seguint el vocabulari de Teilhar de Chardin—:  EL SENTIT DE L’HUMOR.

Una educadora meva fa molts anys em va ensenyar aquesta fórmula: “Hi ha coses que només s’accepten o per la fe o pel sentit de l’humor. O, millor, per totes dues coses alhora”.