“Lloat sigueu, Senyor nostre, per la nostra germana mare terra, que ens sustenta, i governa i produeix diferents fruits amb flors acolorides i herba” és l’inici del conegut cant de sant Francesc d’Assís. Amb ell, moltes hem après a tenir cura del nostre entorn, o almenys això crèiem, fins que de sobte ens hem adonat que no ho hem fet prou: avui la terra pateix.

Les persones hem oblidat, con ens diu Francesc a l’encíclica Laudato Si, que “la terra ens precedeix i ens ha estat donada”. Les que avui la gaudim no tenim potestat sobre ella, ni sobre res del que ens ofereix; som mers administradors o, més ben dit, cuidadors, i hem de vetllar perquè els qui ens seguiran la rebin de la millor forma possible.

En la mateixa encíclica ens diu: “«”La major part de l’escalfament global de les últimes dècades és a causa de la gran concentració de gasos d’efecte hivernacle (anhídrid carbònic, metà, òxids de nitrogen i d’altres) emesos a causa de l’activitat humana.”

Potser si el nostre convenciment de ser cuidadores de la casa comuna és encertat i profund, la nostra actitud en els petits gestos que poden promoure canvis més grans pugui anar canviant, exercint de manera constant i pacífica pressió sobre els grans poders.

La responsabilitat de cada persona és més gran del que, molts cops, estem disposades a assumir, cosa que impedeix fer cap canvi a favor de la cura real de la casa comuna. És hora d’iniciar canvis duradors per vetllar per aquella que ens acull i ens dona aliment.

La terra ens precedeix i ens ha estat donada.