La fe és llum, per això el qui creu hi pot veure millor, encara que sigui d’una altra manera. No és només la llum mateixa que es deixa veure, sinó tot allò que ella il·lumina. Hi ha molta llum que s’escampa al voltant nostre i cal ser-ne conscients. Són molt clares les paraules de Jesús que conviden a acollir l’Evangeli: “Mira, doncs, que allò que en tu ha de ser llum no sigui foscor. Perquè si tot el teu cos està il·luminat i no hi ha cap racó fosc, serà tot ell resplendent com quan una llàntia t’il·lumina amb la seva claror” (Lc 11,35-36). El fet de veure-hi va molt unit a l’acte de fe, n’és la seva comprensió i conseqüència. El papa Francesc diu que “el qui creu hi veu amb una llum que il·lumina tot el trajecte del camí, perquè arriba a nosaltres des de Crist Ressuscitat” (LF, 1). Certament, no tot és fosc, ni s’ha fet més extens el desert de l’obscuritat de Déu. La capacitat innata que té el cor humà per obrir-se a Déu és tan gran que difícilment pot ser eliminada del tot. L’home és capaç de Déu i és inherent a aquesta capacitat la trobada gratificant amb Ell. Tanmateix, comptem amb la realitat de la feblesa humana, amb l’enigma del pecat, amb la possibilitat del tancament en un mateix fins al punt de dir-li a Déu: “No et necessito!” Aleshores, ve el conflicte difícil de resoldre si Déu no intervé i si la persona roman persistent en la seva negativa. Aprenem de la pregària humil del cec de l’Evangeli que demana “compassió” a Jesús, en ell hi ha la necessitat de trobar un espai de confiança. La llum que perceben els ulls és l’exponent d’una altra llum que només Déu pot concedir perquè Jesús sigui reconegut com a Senyor. No n’hi ha prou amb la voluntat d’escoltar, de deixar-se acompanyar. La fe arriba com un do i és precisament en aquest moment quan ens adonem que algú ens acompanya i ens estima. Pobresa de l’home i amor gratuït de Déu: un encontre que renova, que guareix, que salva. Hi ha una ceguesa física, una impossibilitat humana de veure-hi, però no constitueix cap impediment perquè el crit adreçat a Jesús que passa li arribi al cor. Fem-ne també nosaltres pregària: “Compadiu-vos de mi! Feu que hi vegi!” Serà important sentir la veu de Jesús quan ens crida, una veu enmig de moltes altres i que cal reconèixer-la. La comunitat cristiana ens la fa arribar mitjançant la Paraula de Déu, els sagraments, l’apropament als pobres. Com a comunitat orant, sap discernir, acompanyar i animar tots els membres del Poble de Déu, sap també comprendre els seus problemes, sap compartir les seves angoixes, sap canalitzar bé les seves aspiracions. Aleshores, aprenem a veure-hi millor, amb els ulls de la fe, els propis i els de la comunitat que ens hi ajuda.Sebastià Taltavull AngladaBisbe de Mallorca