El Via Crucis ens ofereix l’oportunitat de recórrer en catorze moments, que anomenem estacions, l’itinerari de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist. Aquest recorregut sol anar acompanyat d’unes meditacions, que són fixes pel que fa a enunciats de les estacions, però variables pel que fa a les diverses meditacions presentades per autors múltiples.

Té l’origen en la lògica rellevància que els primers cristians atorgaren als llocs sants de la Passió a Jerusalem, que van anar conformant la Via Dolorosa, el camí des del Pretori cap al mont Calvari. Amb els anys aquest recorregut va anar prenent forma fins a configurar-se com el Via Crucis, que acabaria transcendint la localització física per culminar en un exercici d’oració i meditació.

No és fàcil determinar quan va prendre la forma que coneixem, a la qual podem anomenar “clàssica”. Les estacions s’inspiren en alguns dels moments que presenten els evangelis canònics i altres episodis que sorgeixen des d’algunes tradicions apòcrifes. Però la pregunta és: aleshores, com és que de vegades les estacions no coincideixen? El papa sant Joan Pau II al Via Crucis del Colosseu romà de 1991 va oferir un nou itinerari d’estacions i meditacions que podríem denominar Via Crucis “bíblic”.

És a dir, les catorze estacions de la forma “bíblica” es nodreixen per complet dels evangelis canònics. Això comporta diferències evidents: les quatre primeres estacions de la forma “bíblica” no apareixen a la “clàssica” ja que aquesta comença amb la condemna a mort, mentre que a la “bíblica” ho fa a l’Hort de les Oliveres. I en el “bíblic” no apareixen les tres caigudes o la Verònica perquè són escenes que no estan contingudes als evangelis canònics.