El diumenge 29 de gener la Delegació de Joventut de l’arquebisbat de Barcelona va organitzar una xerrada-testimoni per respondre la pregunta Es pot evangelitzar des del sofriment?

La resposta és que sí, i que a més es pot fer amb alegria. Així ho van testimoniar Carol García i Memé Alsina, dues dones joves que viuen, des de la seva malaltia, la vida el més plenament possible.

El primer que cridava l’atenció d’aquestes dues joves era el seu somriure. La Memé va ser la primera a intervenir i ho va fer donant gràcies a Déu perquè li havia regalat una gran família “que mai no m’ha deixat sola i que sempre m’ha animat” i li havia fet el gran don de la fe, “que dóna sentit a tot i posa alegria en la tristesa“. Fins als dos anys i mig la Memé era una nena normal, però un virus li va afectar la medul·la i va quedar tetraplègica.

Quan es va preguntar “per què a mi”, va sentir que Jesús li deia: “T’he escollit perquè m’ajudis a portar la meva creu i a donar testimoni.” I així ho fa aquesta jove, que assegura que “Jesús ha recorregut al meu costat el camí de la vida i m’ha ensenyat a abraçar la creu amb alegria“. Aquesta és la seva missió en la nostra societat: ser testimoni de l’amor de Déu i abandonar-se a les seves mans.

Carol Garcia va començar el seu testimoni amb una expressió en suahili Hakuna matata, “No tinguis por”. Aquesta jove era missionera a l’Àfrica i estava a punt de fer els seus primers vots quan una malaltia va ensorrar tots els seus somnis: va canviar les terres africanes per una cadira de rodes, la seva activitat en el camp sanitari pel fet de no poder fer cap feina física… reconeix que li va costar molt d’acceptar la nova situació. “Estava frustrada, abatuda, perduda… va ser molt dur. Tenia molta fe, però em sentia molt sola. Com Déu permetia que tot canviés tan ràpidament?“

Quan la Carol va deixar de culpar Déu, fins que no va experimentar la pobresa i la humilitat no va acceptar la seva malaltia i va descobrir “una vida desconeguda que no havia triat però que tenia molt de sentit. He après a caminar de la mà de Jesús, que pateix amb mi. Lliurar-se a Déu amb totes les conseqüències significa deixar-ho tot en les seves mans”. Ara, la Carol continua sent missionera, però d’una altra manera: “No puc fer res físic, passo molt de temps en el llit d’un hospital, però no sento que tingui una missió menys petita de la que tenia.”

Davant d’un públic nombrós, amb força joves, la Memé i la Carol van deixar un missatge molt clar: “No tingueu por perquè Déu us donarà força per superar-ho tot i amb alegria. No deixeu mai de confiar en el bon Déu.”

L’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, coneix personalment les dues joves i no va voler perdre’s el seu testimoni. Per això, va cloure l’acte dient: “Es pot ser feliç des de la cadira de rodes, des del llit, és una gran missió. És feliç qui té la pau en el cor, qui la dona, i qui es deixa conduir i guiar. La vida és útil si donem esperança i vivim la fraternitat i la solidaritat. Déu no treu el patiment però és present en el patiment.”