És difícil escriure quan amb prou feines fa unes hores de la mort de la nostra germana Viqui. Sabíem que podia passar en qualsevol moment. Se n’havia sortit de forma inexplicable d’una greu crisi cardíaca, però la nit del 19 de febrer moria acompanyada de la seva comunitat teresiana després d’haver-li fallat el cor. Era normal, ja que el que més havia regalat i desgastat era el seu cor: 88 anys de trescar pels carrers i acollir-ne tantes i tants.

Al final va morir al llit, encara que ella ens solia dir que volia morir al carrer, amb els seus amics sense llar, als quals, citant sor Genoveva, anomenava “els nostres”. A l’Hospital de Campanya de Santa Anna hem gaudit del regal de tenir-la al costat nostre de forma quotidiana i propera. Era sempre una inspiració perquè transparentava amb tota naturalitat l’Evangeli de Jesús, sense glossa. Tenia la intuïció dels profetes que sabien contemplar el sofriment, però també reconeixia les possibilitats de cada persona. Sabia posar-se sempre al costat dels últims, especialment en aquest temps on el rebuig i l’aporofòbia creixen. La seva forma d’acompanyar, encara que era insistent i creativa per trobar solucions a les necessitats, era també i sobretot tendra i compassiva, on cadascun dels últims se sentia primer i estimat. Vivia entre la tendresa i la valentia.

Els metges li deien que tenia cardiomegàlia (augment de la mida del cor) i aquesta vegada coincidien el diagnòstic sanitari i l’espiritual. Aquest cor gran es traduïa en la pedagogia de les abraçades; a batec de cor vivia sense deixar ningú fora. Sempre em va admirar la seva facilitat per escriure, més de 60 llibres en són testimoni. Però, com Teresa de Jesús, els seus escrits eren el “Llibre de la Vida”. Ella, de la vida, en destil·lava literatura i comunicació, però el seu fort era explicar les històries dels seus encontres amb els exclosos, els seus amics de l’ànima que li tenien el cor robat. Va viure amb passió la creació de fraternitat i en aquesta època es desfeia en agraïments amb la seva família, les seves germanes teresianes i amb tothom. Al seu costat hi havia alegria i festa fins i tot enmig del desastre.

Formava part de les arrels del cristianisme social a Catalunya i era un referent que té no únicament un valor de memòria, sinó també una actualitat de present i de futur. Ens va demanar que continuéssim amb “els nostres” i aquesta és la nostra opció, agafant-li el relleu. Quan va fer la professió religiosa va voler dir-se Victòria de Jesús, ara ja ho és plenament. Donem gràcies per la seva vida i mantinguem-ne la torxa encesa.