Aquest darrer mes escoltem amb gust el papa Francesc parlant-nos de les virtuts. Veu la prudència com “la capacitat de governar les accions per dirigir-les cap al bé” i, per tant, “prudent és aquell que sap elegir, i qui és prudent no elegeix a l’atzar: abans que tot, sap allò que vol; llavors, pondera les situacions, es deixa aconsellar i, amb amplària de visió i llibertat interior, elegeix el camí que ha de prendre”.

L’altra virtut és la paciència. Una virtut que va unida a la caritat, i és en la Passió on es manifesta la paciència de Crist, no com a resistència estoica al sofriment, sinó com el fruit d’un amor més gran. Posa en relleu l’exemple de dos pares, un israelià i un àrab. “Tots dos han perdut les seves filles en aquesta guerra i tots dos són amics. No miren l’enemistat de la guerra, sinó l’amistat de dos homes que s’estimen i que han passat per la mateixa crucifixió.”

La virtut que és social per excel·lència és la justícia. Diu que “la justícia és fonamental per a la convivència pacífica en la societat, i la persona justa és recta, senzilla i directa, es presenta tal com és, diu la veritat, venera les lleis i les respecta, sabent que són una barrera que protegeix els indefensos de l’arrogància dels poderosos”.

L’altra virtut és la fortalesa. “És la més combativa de les virtuts.” “Un cristià sense valentia, que no doblega les seves forces al bé, que no molesta a ningú, és un cristià inútil.” A més, “és la virtut que ens assegura el ferm i constant desig de fer el bé, serveix per confrontar i vèncer els enemics interns, com l’ansietat, l’angoixa, el temor, la culpa, tot allò que ens paralitza”. La virtut de la fortalesa és la força dels màrtirs.