Hi ha cap imatge més esperançadora que la salutació entre dues dones embarassades? Anys enrere potser les embarassades vestien discretament per amagar, en la mesura del possible, el seu estat. Avui, en canvi, se les veu orgulloses lluint panxa. A mi m’agrada que sigui així i em fa pensar sempre en el text de la visita de Maria a Elisabet, que llegim aquest diumenge.
Una Elisabet que espera el seu primogènit i que, per l’Esperit de Déu, traspassa dues dificultats: l’esterilitat i la vellesa. I una Maria, jove, que en tindria d’altres, de dificultats: la jovenesa i la virginitat. Dos embarassos fora de tot càlcul humà. L’alegria de totes dues mares enllaça amb una altra riallada: la de Sara, esposa d’Abraham, a Mambré, quan rep l’anunci que, en la seva vellesa, serà mare.
La fecunditat, doncs, ve de Déu. En Sara el regal d’un fill és en realitat un regal per a la nissaga d’Abraham. En Elisabet, ho és per a la de Zacaries. I són Abraham i Zacaries els interlocutors dels àngels de Déu. Maria, en canvi, és subjecte activa de la decisió. És a ella, no pas a ningú de la seva família ni de la del seu espòs, a qui s’adreça l’àngel. I és ella qui, lliurement, accepta. Creu i confia més enllà de tota lògica. Serà la mare del Messies.
De fet el primer indici de la seva confiança instantània en el missatger de Déu és la ràpida visita a Elisabet. Si Gabriel diu que Elisabet, contra tot pronòstic, està embarassada, és que ho està i se l’ha d’anar a veure. Elisabet, en canvi, ens diu Lluc, insegura, s’havia mantingut apartada durant els primers cinc mesos. Amb la visita de Maria, i amb el salt d’alegria que sent en les seves entranyes, “queda plena de l’Esperit Sant” i és capaç de veure en Maria l’anunci de Jesús.
La trobada d’Elisabet i Maria és plena de significats. Elisabet serà mare del darrer profeta de l’Antic Testament. De fet, en la segona lectura d’aquest diumenge, un fragment de la carta als Hebreus, s’insisteix en el fet que “l’ofrena del cos de Jesús s’ha fet una vegada i per sempre”, de forma definitiva. Maria, doncs, amb Jesús, obre una nova etapa, el Nou Testament, i canvia la mena de relació entre Déu i nosaltres. La visitació és el punt de trobada i de continuïtat en la llarga història de la salvació. Totes dues són portadores, facilitadores, mediadores, d’aquest encontre. Elisabet sabrà reconèixer ja, com farà Joan d’adult, el caràcter messiànic de Jesús i la fe de Maria.
Goig, esperança, tendresa, en un signe que desemboca, en l’evangeli de Lluc, en el Magníficat. Una alegria, la d’aquest episodi, que ve a ser com una epifania per a les dues dones, i que no ens ha de fer oblidar la vulnerabilitat de tot plegat. Nadal és molt a prop.
