L’esposa del diaca: consentiment i acompanyament. Aquest és el títol d’un llibre escrit per Montserrat Martínez Deschamps i que s’acaba de publicar, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica. Aquest treball, que emana d’una completa investigació acadèmica de l’autora en el marc de la seva llicenciatura en Teologia Sistemàtica, planteja el paper de la dona en l’Església a partir de l’exemple de l’esposa del diaca. L’autora està casada, des de fa 51 anys, amb Aureli Ortín, que en porta 39 com a ministre ordenat en aquest grau del sagrament de l’Orde, restablert pel Concili Vaticà II per al seu exercici permanent, alhora que l’obria a homes casats. En tres capítols i un annex, Montserrat Martínez reflexiona primer sobre la comunió en l’Església, amb una completa síntesi teològica sobre els sagraments i la gràcia, per focalitzar tota la seva exposició en la dimensió de servei que tots els batejats tenen encomanada i que el diaca assumeix des del sagrament de l’Orde. A més de recordar que la Lumen Gentium del Concili Vaticà II restablia l’exercici permanent del Diaconat, que existia des dels inicis de l’Església, fonamenta en textos bíblics i del magisteri de l’Església el sentit d’aquest ministeri. Després, dedica dos capítols a la dona, primer com a filla de Déu amb la mateixa dignitat que l’home i després, en la seva condició de casada amb un diaca, com és el seu cas.

La dona d’Aureli Ortín també exposa àmpliament la dimensió d’acompanyament que té la seva situació, com també el sentit del consentiment que dona a l’ordenació. Finalment, dedica unes paraules a les vídues dels diaques, fins ara poc contemplades en les diposicions eclesials a les diverses diòcesis. I un quart capítol, en forma d’annex, és un recull de valoracions que diverses dones de diaques han fet en el marc de trobades o altres fòrums. La sensació general és que la valoració és d’allò més positiva per a totes. Montserrat Martínez fonamenta d’alguna manera la creixent missió de la dona en l’Església, una aportació que no exclou el diaconat femení. Precisament una disposició de Joan Pau II, del 1994, tancava totalment la porta a l’accés de les dones al sacerdoci, però no diu res sobre el diaconat. Aquest punt és un bon trampolí per al que pot ser un futur estudi d’aquesta opció. Sigui com sigui, aquest llibre ofereix una visió molt interessant sobre la participació femenina en el diaconat, reservat a homes que poden estar casats. Encara que és l’home el qui rep el caràcter emanat de l’ordenació amb el do de l’Esperit Sant, la dona hi té una participació no només com a batejada, sinó també com a part essencial de tot el servei. Divendres 16 de juliol, Montserrat Martínez va repassar algunes de les reflexions d’aquest treball en una entrevista al programa El Mirador de l’actualitat de Ràdio Estel.

L’esposa del diaca casat, per la meva experiència, és la companya que, amb l’espòs, fa una opció de vida fonamental de servei dins l’Església per sempre. Com que la vida en comú és el matrimoni, parlo molt del fet que els diaques casats tenen un afegit, perquè han rebut primer el sagrament del matrimoni i després, ell el de l’Orde. No hi ha un model únic d’esposa de diaca, ja que depèn del carisma personal, de moltes circumstàncies, com ara l’edat dels fills, el fet de tenir o no pares grans per cuidar, realitzar o no una feina fora de casa i moltes altres. La meva valoració és que, sigui el que sigui el grau d’implicació de l’esposa en el ministeri diaconal del marit, sempre és fruit de l’amor. Ho dic sobretot a partir de moltes enquestes fetes entre 1987 i 2019 a diferents dones de diaca d’edat i origen molt divers i amb temps de ministeri del marit molt diferents. L’acompanyament de l’esposa és sempre signe de generositat i voluntat de servei.

Sí. La convivència dels dos sagraments és certament bastant difícil però, com tot en la vida i sobretot en el matrimoni, es resol amb el diàleg, amb la pregària conjunta i amb la convicció que estem en mans de Déu. A més, cal tenir les coses molt clares, perquè és una opció fonamental en la nostra vida i, per tant, volem tirar-la endavant amb la gràcia de Déu. Sovint es presenten dilemes. La família és Església domèstica. I el primer servei del diaca, que vol dir ‘servidor’, és evidentment en la família. Això costa una mica, de vegades, perquè la seva vocació és tan forta que, alguna vegada, oblida una mica la dimensió familiar a favor de l’eclesial. El diàleg, la generositat i l’amor poden ajudar a seguir endavant. En el llibre, explico que el consentiment que ha de donar l’esposa, perquè el seu marit sigui ordenat, és un “sí” de ressò i maduració del “sí” donat en el moment del matrimoni; el “sí” a Déu i a l’espòs va prenent noves dimensions, i una molt important és el diaconat de l’espòs i l’acompanyament de la dona. Per aquest motiu, dic que viure el seu diaconat junts és una opció fonamental en la nostra vida.

És anar als orígens perquè el diaconat és un gran del sagrament de l’Orde, cosa que existeix des dels inicis del cristianisme. En el punt 29 de la Lumen Gentium, es fa la restauració i la renovació en establir-se el diaconat com un gran permanent i propi. Abans era només transitori, i això continua existint, però es fa la diferenciació amb el diaconat permanet. Però és exactament el mateix: un do de Déu a l’Església en el món i, per tant, una gràcia sacramental de Déu.

Això no ho sé ni puc saber-ho. És ben bé qüestió del Magisteri de l’Església. Correspon al Papa definir-ho. De moment, a causa de la tradició i del Magisteri, les dones no poden ser ordenades. Es parla de diaconesses en els inicis de l’Església, però no se sap si eren com els primers diaques, però també passa això amb els homes. No se sap si tenien el mateix estatus que existeix actualment. Són qüestions per estudiar profundament. És per això que el Papa Francesc ha anat instituint aquestes comissions d’estudi, ara ja la segona.

Falta coneixement del tema, fins i tot en les comunitats cristianes. La figura del diaca és molt poc coneguda. Hi ha molts aspectes que es confonen. De vegades se’l veu com un sagristà promocionat o com un prevere de segona, però no és això. És un grau amb identitat pròpia. Hi ha bisbes que expressen el seu desig que l’Església tingués a cada diòcesi representació dels tres graus del sagrament de l’Orde. Evidentment, per a mi, el servei més important del diaca és precisament que és el signe de Crist servidor en l’Església. Per tant, acompanyat de la seva esposa en el cas del casat, pot fer que l’Església sigui cada vegada més diaconal, més servidora.