Aquest matí, la meva filla Anna s’ha despertat i ha anat directa al calendari que tenim penjat a la cuina: «Falten cinc dies per al meu aniversari, quina emoció!» Ja fa dies que espera amb alegria el dia del seu aniversari; vindran els avis, tiets i cosins, bufarà les espelmes i li donaran regals. L’espera és alegre perquè ja gaudeix i s’imagina com serà aquell dia.
És difícil educar en l’espera, almenys a mi em costa. Els nens no volen esperar, volen menjar de seguida que tenen gana, no volen esperar per parlar, a vegades parlen tots alhora, i la tecnologia en això no ens hi ajuda: premem un botó i ja tenim la música que ens demanen, ja no cal esperar a rebobinar tot un casset. Per això recorro a Maria, que a més de Mare és la gran Educadora. Aquesta educació en l’espera (també meva), la faig de la mà de la Verge Maria. A casa, al menjador tenim una imatge de la Mare de Déu de Schoenstatt, on preguem en família i on ens deixem educar per Maria. Durant el temps d’Advent ens ajuda de manera especial a créixer en l’espera: espera i esperança. Perquè l’esperança que Jesús naixerà, que el gran regal per a tots els homes, per a cada home, ha succeït i succeirà, i omple d’alegria tots els dies de l’espera.
Ens preparem per al Nadal. Preparem casa nostra amb el pessebre i l’arbre sant, preparem els nostres cors, fent créixer el desig per veure néixer Jesús. Al documental Érase una fe dos joves francesos viatgen per tot el món. Allà on els cristians són minoria o fins i tot són perseguits, es veu com en alguns poblats de muntanya la gent fa quilòmetres i camina hores per poder participar de l’Eucaristia. Nosaltres a Barcelona, que tenim misses a cada cantonada, fins i tot a vegades arribem tard!
A part del testimoni que representen aquests cristians que apareixen al documental, fa pensar que tot aquest esforç, camí i espera d’aquests laics que caminen hores amb l’esperança de rebre el Cos de Crist fa més profund, viscut i autèntic el seu anhel. Maria va recórrer un llarg camí fins a Betlem, va esperar un temps llarg des de l’anunciació fins al naixement. No crec que fos fàcil per a Maria: ni el camí que va haver de fer, ni aquesta espera sabent que naixeria el Fill de Déu i poc més. No sabia ni tan sols on naixeria. Ara vivim temps difícils i incerts, però Maria també va viure temps incerts, i els nostres germans cristians perseguits també viuen dificultats, més greus en molts casos. Però no sentim que Maria es queixi de la seva sort, que Déu no li posi les coses més fàcils, no sentim que Maria estigui angoixada, no perquè ho tingui més fàcil, sinó perquè viu confiada en Déu i, per tant, viu alegre i en pau.
A vegades envellim i perdem aquesta alegria, oblidem que hem estat salvats, que ens espera la felicitat per sempre. Maria va viure així fins al peu de la creu. La realitat, per crua que fos, no li va robar l’esperança i l’alegria. En aquest temps d’Advent tenim un temps especial per ser nens alegres i confiats un cop més. Per créixer en l’espera i l’esperança. I així, anem preparant la nostra vida, que al final no és
més que una espera alegre perquè és plena de l’esperança que un dia estarem amb Crist per sempre.
