Segons sembla, aquest curs serà notícia per les escassíssimes incorporacions que tindran lloc als seminaris de moltes diòcesis. N’hi ha alguna en què només es preveu una entrada. En moltes d’altres, cap.

Es fa evident, doncs, el que ja era una tendència en els darrers anys, és a dir, la dificultat per proveir de vocacions els nostres seminaris i, amb ells, els respectius presbiteris en un futur proper.

Com solem dir, si es tractés d’una empresa, ja s’hauria convocat un gabinet de crisi per estudiar-ne les causes i posar remei a una situació que, si no es resol, pot arribar a col·lapsar la institució. El dany, doncs, al qual ens enfrontem és d’importància màxima.

Si es tractés d’una empresa, ja s’hauria convocat un gabinet de crisi per estudiar-ne les causes i posar remei a una situació que, si no es resol, pot arribar a col·lapsar la institució

I ho és perquè, si no hi ha ministres ordenats en el sacerdoci apostòlic no pot haver-hi absolució sacramental dels pecats ni celebració de l’eucaristia, com tampoc unció dels malalts, ni predicació de la paraula de Déu en el marc litúrgic. No hi haurà pastors. Si això és així, hem de concloure que, com van comprendre els grans Pares de l’Església, i ens ho va recordar la darrera encíclica de sant Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia vivit, l’Església viu de l’eucaristia. És a dir que, sense ella, el cos eclesial mor per inanició.

Què hem de fer, doncs? En primer lloc, veure’n les causes. És important fer-se les preguntes adequades. Una pot ser aquesta: per què d’entre els molts joves catòlics que participen en les nostres parròquies, moviments, escoles catòliques, trobades juvenils (JMJ i altres), activitats de les delegacions diocesanes, recessos, adoracions eucarístiques, etc., no n’hi ha alguns que se sentin cridats al sacerdoci?

Aturem-nos en l’última paraula del paràgraf anterior: sacerdoci. Aquests joves als quals ens referíem, quins sacerdots veuen? Crec que tots els que hem rebut aquesta vocació estarem d’acord que, al començament, hi va haver algú amb qui ens vam identificar: algun sacerdot o sacerdots que van ser un model de vida consagrada a Déu i que la seva manera de viure ens va fascinar, de manera més o menys conscient. A partir d’aquí vam començar a fer-nos preguntes i, en la pregària, a buscar-ne les respostes. En la pregària i en l’acompanyament espiritual.

Crec que tots els que hem rebut aquesta vocació estarem d’acord que, al començament, hi va haver algú amb qui ens vam identificar: algun sacerdot o sacerdots que van ser un model de vida consagrada a Déu i que la seva manera de viure ens va fascinar, de manera més o menys conscient

D’altra banda, en aquest procés, hi va haver alguna cosa que va fer possible la decisió: el fervor religiós. No existeix una vocació al sacerdoci sense el gust del jove per la pregària, per la lectura de llibres espirituals, pels silencis plens d’una presència divina, per les estades en un monestir, pel gust de la missa i el consol de la confessió. I per cercar la companyia d’altres sacerdots, amb els quals col·laborar, conversar, fer amistat. Tot això són símptomes d’una vocació al sacerdoci que es va gestant, i que comprèn que tot emmarca una vida alternativa a la de tants altres a partir d’una professió, un matrimoni, una família pròpia, la cerca legítima d’allò material, etc. De tal manera que les renúncies no es veuen com una presó que t’impedeix de progressar humanament, sinó com unes ales que et possibiliten volar alt. Sense aquest fervor religiós no hi ha, no hi pot haver, una decisió per Crist per a tota la vida en el sacerdoci.

A partir, doncs, de la pregunta inicial, hem de calcular si els sacerdots, durant les darreres dècades, hem estat i som capaços de ser referents i instruments de tot això. L’enorme diversitat de formes d’exercir el ministeri, orienta o despista?

Perquè la qüestió és clara. La promoció o el bloqueig de les vocacions està en mans del bisbe i dels preveres, no de campanyes perfectament dissenyades. També en mans de les comunitats cristianes. El tracte del sacerdot per part dels batejats, ajuda a veure aquesta figura com a rellevant en la vida cristiana o, tot al contrari, com algú sospitós i un pes que cal suportar?

Actualment, les noves generacions de catòlics no s’identifiquen gens amb l’estil dels anys seixanta i setanta del segle passat. La connexió global a través de les xarxes a internet i la facilitat d’intercanvis entre països i cultures ha obert la ment dels joves, als quals ja no se’ls pot fer creure que el món és només el que veuen a prop de casa, ni l’Església el que els explica el seu rector. Així mateix, és un autèntic problema de cara a suscitar vocacions que els models sacerdotals que puguin tenir al davant siguin aigua passada i un fre a les aspiracions cristianes dels que, simplement, volen ser homes de Déu abraçant l’evangeli amb tota la radicalitat pròpia de l’edat jove i en sintonia amb una tradició que, per a ells, és pura novetat.

Què cal fer per revertir aquest buidament vocacional? N’hi ha molts que afirmen que cal resar més. Em sembla que això és llançar pilotes endavant. O, en el fons, encara pitjor, carregar la responsabilitat de la manca de vocacions a Déu, que no escolta les nostres súpliques. És un error.

És cert que cal resar. Però no tan sols més, sinó millor. El Mestre ens va ensenyar que, quan demanem alguna cosa, hem d’estar disposats a donar-ne alguna també nosaltres, de tal manera que així ens obrim a la seva gràcia quan ens concedeixi els seus dons. Si volem ser perdonats per Ell hem d’estar disposats a perdonar. Se’ns adverteix que, amb nosaltres, Déu emprarà la mateixa mesura que emprem nosaltres amb els altres.

El Mestre ens va ensenyar que, quan demanem alguna cosa, hem d’estar disposats a donar-ne alguna també nosaltres, de tal manera que així ens obrim a la seva gràcia quan ens concedeixi els seus dons

Segons el meu parer, el que falla no és ni la pregària en si, ni la generositat de Déu que —n’estic segur— continua cridant com sempre per al bé i edificació de la seva Església. El que falla en nosaltres és la capacitat d’acollir la gràcia.

En celebrar els vint anys d’una fundació monàstica per part d’una abadia francesa, el qui va ser durant molt de temps mestre de novicis, va adreçar unes paraules als monjos, joves gairebé tots ells, on els deia:

«Quan es viu la vida monàstica de manera seriosa —no dic pas estricta— però amb els propis instruments, quan es persevera en la pregària, en l’Ofici diví, en la separació del món, en el treball, en el silenci, es permet crear un mitjà, un àmbit, en el qual la gràcia divina efectuï la seva tasca. De tal manera que, si sou fidels a aquestes coses senzilles que fonamenten la vida monàstica, el que feu és presentar el vostre cor, la vostra comunitat, perquè siguin receptacles de l’acció divina. És en la pràctica —ordinària i alhora seriosa— de la vida monàstica, i amb la gràcia que posarà Déu en vosaltres, que la vostra vida i el vostre monestir seran lloança de Déu, intercessió pel món, santificació del vostre cor, i que tot això exercirà una autèntica atracció»

Crec que, en aquest paràgraf, es veu perfectament descrit el que volem dir. Es tracta de viure la vida sacerdotal, en el nostre cas, de manera seriosa, fent el que cal fer, començant per les coses senzilles, de tal manera que els sacerdots no visquem com a gerents de cases i organitzadors d’esdeveniments, sinó des d’un cor consagrat que es presenta cada dia a Déu per acollir humilment l’acció divina. Es tracta d’una «pràctica, ordinària i alhora seriosa». Es tracta de ser i, per tant, d’aparèixer com el que som, per tal que tot això exerceixi una autèntica atracció.

La celebració digna dels sagraments, començant per l’eucaristia quotidiana, la predicació amb fonament, no mers sermons sense substància, el fervor en la pregària, l’estudi a partir d’una lectura constant, la vida ordenada, vestir adequadament, menjar sa i amb moderació, unes relacions sempre fraternes i, alhora, paternes amb els feligresos, la modèstia en el tracte, la pulcritud de la pròpia persona, casa, església… Tot això, juntament amb les altres virtuts, crearà «un mitjà, un àmbit, en el qual la gràcia divina efectuï la seva tasca». Perquè es tracta justament d’això: de fer espai a la gràcia. Ella és la que actuarà i exercirà aquella autèntica atracció dels joves que Déu crida perquè hi responguin adequadament, i farà possible que quan s’hi acostin se sentin acollits per nosaltres, i percebin el «do i misteri» (sant Joan Pau II) que omple tota vida entregada a Déu en el sacerdoci.

No és fàcil vèncer les resistències que, actualment, en la societat occidental, frenen la vida cristiana als joves —i no tan joves— ni les que, incomprensiblement, es donen dins l’Església, fins i tot entre aquells que haurien de ser-ne els més acèrrims defensors i pares. Aquestes dificultats, però, no han de fer-nos claudicar, sinó tot al contrari. Abandonant formes pretèrites i parcials, experiments postconciliars contraris als ensenyaments conciliars, cal que tots ens centrem, els sacerdots en primer lloc, en l’«unum necessarium», en l’únic necessari i —repetim-ho— donar espai a la gràcia. Hem de canviar? Sí, cal canviar moltes coses. Ens hi poden ajudar amb el seu exemple aquells seminaris, monestirs, famílies religioses que sí que tenen vocacions i perseveren. No siguem autosuficients, ni temem els canvis necessaris; ens faran créixer. Escoltem les noves generacions i comprenguem-ne els anhels i reclamacions. Corregir els errors és cosa de savis i d’humils. Hem de ser totes dues coses.

Ens hi poden ajudar amb el seu exemple aquells seminaris, monestirs, famílies religioses que sí que tenen vocacions i perseveren

La resignació a no tenir sacerdots és una expressió de manca de fe. L’Església es construeix segons la voluntat de Crist, no segons models dissenyats humanament. Ell continua cridant; ens toca a nosaltres d’acollir els qui crida. Hem de fer-nos dignes dels dons de Déu.