Això ho vaig aprendre fa molts anys, però ho experimento d’una manera especial quan estic envoltada de gent meravellosa que dedica part del seu temps per ajudar els altres, amb un nom que —malgrat que no és el que més m’agrada— és el que es fa servir per entendre’ns quan parlem de les persones que dediquen hores a obres socials, associacions, fundacions o simplement a visitar els que viuen sols en residències o llars.

Potser no és estrany que els organitzadors d’aquestes obres preguntin als nous voluntaris “per què ho volen ser”. Pot haver-hi respostes de llibre: que van per l’ajuda al que ho necessita i segur que és el principal. A la llarga, hom se’n adona que malgrat que sense voluntariat no es podrien portar a terme moltes de les obres que es fan, el més important és la motivació autèntica i —en definitiva— des d’on es fa, quina és la teva actitud interior que et porta a dedicar un temps a ajudar el que ho necessita.

Es pot fer des de la necessitat d’omplir el teu temps lliure en començar el temps de la jubilació. Es pot fer per omplir algun buit interior que no et deixa ser feliç, es pot fer per un sentiment d’altruisme innat de les persones de bon cor que sempre estan disposades a ajudar els altres.

Gràcies a totes aquestes diferents motivacions, les obres socials compten amb meravelloses persones lliurades els altres.

Deixeu-me que us digui un secret: el goig que atorga la benaurança de la misericòrdia és una motivació que no té comparació amb cap altre goig. Estimar des de Déu i amb Déu és joiós!