“Alegria, vertigen, sentiment d’indignitat, confiança, un cert temor, molta pau…” Aquests són alguns dels sentiments amb els quals afronta Mn. David Abadías el seu nomenament com a bisbe auxiliar de Barcelona. Des que era seminarista es va posar a disposició del Senyor i ara que el crida a una nova responsabilitat i servei, assumeix aquesta nova etapa amb un lema episcopal prou eloqüent: Servus sum Evangelii, “Soc servidor de l’Evangeli” (Ef 3,7).
Com va reaccionar quan el nunci apostòlic li va comunicar el seu nomenament?
La veritat, va ser un xoc. Em va agafar amb la guàrdia baixa. De fet, no vaig estar massa loquaç. Després, parlant de nou en una segona ocasió, em vaig disculpar per la brevetat de les meves primeres respostes, però sincerament estava interiorment desbordat. Es barregen moltes coses en molt poc temps. Primer t’has de convèncer que és cert, que estàs tenint aquesta conversa, i en qüestió de segons has de mirar de respondre alguna cosa coherent, malgrat que el teu cap i el teu cor estan colpits. El nunci suposo que s’imaginava el meu estat de sorpresa, i fou molt amable, molt atent i simpàtic. Això hi ajudà. Després em va demanar que li respongués el dia següent, cosa que vaig fer, també per escrit. L’endemà, encara estava sota l’impacte (que va durar diversos dies), però havent pogut pensar i pregar, amb més pau i serenor, vaig acceptar.
Quines sensacions té com a bisbe electe?
De moment, és un aiguabarreig. Una mica de tot. Alegria, vertigen, sentiment d’indignitat, confiança, un cert temor, molta pau… De moment, com deia, un aiguabarreig, però tot en la fe, i per tant, tot positiu. Fins i tot, el “temor” el visc amb serenor i des del sentit comú, ja que seria una mica inconscient si no avances cap a aquesta nova etapa sense el respecte i la seriositat que demana. Però, insisteixo, tot viscut des de la fe. Ja fa anys, des del Seminari, que em vaig posar a disposició del Senyor i de la seva Església. Ara no és diferent. Ara tot és més gran certament, però en el fons, no és diferent de l’entrega feta ja des del Seminari.
Ja fa anys, des del Seminari, que em vaig posar a disposició del Senyor i de la seva Església. Ara no és diferent
Que significarà per a vostè rebre l’ordenació episcopal a la basílica de la Sagrada Família?
La meva ordenació de prevere va ser a la catedral de Barcelona. Ara, que l’ordenació episcopal es pugui celebrar a la basílica de la Sagrada Família és un goig molt gran. La Sagrada Família és un regal que tenim con a diòcesi i com a país. Gaudí ens ha posat al centre d’una experiència única, i com a ciutat i com a creients és un regal per a tots. Durant anys he treballat i ensenyat a la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí, i la vinculació que tenim com a Facultat amb la basílica és molt forta i bona. Des de la Facultat hem tingut ocasió de compartir diversos moments amb el Patronat, amb els arquitectes i amb les guies. Encontres i experiències que sempre han estat molt positives. Per tant, és un honor i un goig poder viure aquest moment tan important en un espai tan significatiu.
Quin serà el seu lema episcopal?
Servus sum Evangelii, soc servidor de l’Evangeli (Ef 3,7). La nit de la trucada, sota el xoc i amb dificultat encara d’articular massa paraules en la pregària, vaig agafar l’Escriptura (faig una lectura continuada cada vespre), i tocava el capítol tercer de la carta de sant Pau als Efesis. El lema episcopal surt d’aquest fragment. Mentre el llegia es va il·luminar. I no sols un verset, sinó diversos d’aquest mateix capítol. Tots ells em van portar molta pau, molta. De fet, ara els repeteixo cada matí i cada nit. S’han convertit en una mena de Magníficat personal. I de tots, el primer (3,7) és el que he escollit. Servidor de l’Evangeli. És el que he mirat de ser cada dia com a prevere i és el que vull continuar sent ara com a bisbe, amb l’ajuda de Déu: viure i ajudar a viure l’alegria de l’Evangeli.
Quin missatge vol transmetre a l’Església que peregrina a l’arxidiòcesi de Barcelona?
Soc aquí per aprendre i per servir. Caminant junts, compartir i contagiar la joia de l’Evangeli. Vaig ser ordenat a la catedral de Barcelona i em vaig formar al Seminari de Barcelona, la meva vocació va néixer en una comunitat parroquial de Barcelona (St. Miquel dels Sants a Gràcia), i la meva família viu a Barcelona. Quan es va fer la partició de la diòcesi jo estava vinculat al Vallès, i allà em vaig quedar. Ja des de seminarista havia col·laborat en parròquies d’aquella zona. I em vaig sentir sempre molt i molt bé. En totes les parròquies on he col·laborat he estat molt, molt feliç. Per tant vaig decidir continuar com a prevere a la nova diòcesi de Terrassa. Ara, podríem dir que toca tornar a casa. De tot en traiem un bé. Del meu temps a la diòcesi de Terrassa no puc sinó agrair de tot cor tot el que he rebut i la gent meravellosa que he conegut i amb els quals hem compartit tantes coses bones. Ara, tornar a Barcelona també m’omple d’il·lusió. Vinc a servir i a compartir el regal de la fe.
Del meu temps a la diòcesi de Terrassa no puc sinó agrair de tot cor tot el que he rebut i la gent meravellosa que he conegut i amb els quals hem compartit tantes coses bones
Ha pogut parlar amb el cardenal arquebisbe Joan Josep Omella? Li ha donat alguna instrucció concreta?
Hem pogut parlar diverses vegades, em va atendre molt ràpidament. Això també ajuda i fa les coses més fàcils. Tot em ve de nou i tot bon gest ajuda molt en moments com aquests. Al cap de pocs dies vam poder tenir una conversa més llarga, feta amb molta naturalitat i afabilitat. I especialment haig d’agrair-li la bona acollida que m’ha fet. Em va donar alguna instrucció? Doncs bé, vam comentar moltes coses, jo també tenia diverses preguntes. Com he dit, tot em ve de nou. Però d’entre tot el que vam compartir, sobretot em va agradar que m’aconsellés tenir molta pau, molta confiança en el Senyor, que tot aniria bé. I certament, en el moment que estic vivint, són paraules que agraeixo i acullo de tot cor.
Quin record té del seu pas pel bisbat de Terrassa? Quin missatge voldria traslladar als feligresos de Mollet?
La meva vinculació amb el Vallès ha estat molt bonica i ve de lluny. De fet, quan em van destinar com a seminarista a Caldes de Montbui, vaig començar un llarg camí de vinculació i arrelament que ha estat molt important en la meva vida pastoral i personal. Cinc anys a Caldes com a seminarista i un com a diaca; cinc anys més a Sant Esteve de Granollers com a vicari, nou anys com a rector a Matadepera i ara sis anys, també com a rector a Mollet, a Sant Fost de Campsentelles i un any d’administrador parroquial a Lliçà de Vall. A tot arreu he trobat comunitats cristianes que m’han donat molt. M’han fet molt feliç i m’han ajudat a créixer sacerdotalment. Vull agrair molt als mossens i a les comunitats amb els quals he pogut compartir aquests trenta anys (cinc com a seminarista i vint-i-cinc com a prevere). Igualment vull agrair als dos bisbes de Terrassa que he tingut, a l’actual arquebisbe de Sevilla, Mons. Josep Àngel Saiz, i al nostre actual bisbe, Mons. Salvador Cristau, la seva confiança, la seva bondat i bon testimoni, així com totes les ajudes i suport que m’han donat durant aquests anys. I a totes les comunitats, però especialment a Sant Vicenç i Santa Rosa de Mollet, agrair-los la seva acollida, el seu treball, la fe compartida i celebrada i els bon exemples que d’ells he rebut. També és ocasió per demanar perdó pels meus errors i equivocacions. Tot i que fent un balanç final, tot ha estat una experiència preciosa. Gràcies a tots.
Vostè té 49 anys. Un cop ordenat serà un dels bisbes més joves d’Espanya. Com a bisbe, la seva joventut creu que és més un avantatge o un inconvenient?
Realment això no em preocupa gaire. El temps ho solucionarà. Tot té avantatges i inconvenients. L’important és que els avantatges s’explotin al màxim i els inconvenients els mirem de tenir sota control i minimitzar-los tant com puguem. Al final, estem en mans del Senyor i hem d’escoltar la seva veu tant quan brilla el sol (i tot funciona), com quan estem enmig de la nit (i ens pesen els problemes). L’edat no és necessàriament un criteri ni positiu ni negatiu en si mateix, sinó més aviat hem de posar l’accent en com vivim el temps que tenim, com traiem fruit de cada experiència i com creixem cada dia per ser servidors de l’Evangeli segons el Seu cor.
Com valora el camí sinodal que viu l’Església?
Com una nova oportunitat de viure i reviure el que ja és nostre, però que a vegades deixem que ens quedi enrere en el temps i hem d’esforçar-nos i treballar per recuperar-ho en el nostre present. Com diu l’Eclesiastès, res de nou sota el cel, però nosaltres, si deixem actuar l’Esperit, veurem com tot es fa nou. La sinodalitat és una experiència de comunió, de creixement, d’aprenentatge els uns dels altres, de sentir-nos part d’un tot que és l’Església, de no caminar sols. És fer realitat el desig del Crist: que tots siguin u. Enmig del món, el testimoni de la unitat és un signe important per ajudar els qui no coneixen l’Evangeli a obrir els ulls i el cor. Una casa unida, una família que camina unida en la fe, l’esperança i l’amor, malgrat diferències i pluralismes, és un signe del Regne.
La sinodalitat és una experiència de comunió, de creixement, d’aprenentatge els uns dels altres, de sentir-nos part d’un tot que és l’Església, de no caminar sols
Quins són els reptes més grans que té l’Església universal? I a Barcelona?
Els reptes són grans perquè els temps no són fàcils. Però sincerament, mirant els nostres dos mil·lennis d’història, quan ho han estat? La situació de Barcelona és la situació de tota l’Església universal. Cada lloc té les seves característiques i les seves prioritats, però en els nostres temps tots estem molt intercomunicats i els beneficis i les dificultats són transversals. Quines serien les més urgents? Difícil fer-ne una llista, perquè semblaria que en prioritzem unes per damunt de les altres, quan totes són importants. Però en genèric, us responc dient que crec que hem d’esforçar-nos molt a ser nosaltres mateixos, arrelats en el Senyor, anunciadors convincents, coherents i alegres del Crist, recuperant espais i ambients d’anunci de l’Evangeli, molt presents en l’ensenyament, acompanyant amb especial atenció i cura les famílies, i molt vinculats al servei dels més febles i petits, vivint autèntica caritat en fets i paraules (entre nosaltres i amb els “de fora”) i sobretot units en autèntica comunió amb el Crist i amb la seva Església.
Aquest agost se celebra la Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa. Té intenció d’assistir-hi?
He participat en diverses JMJ. La primera fou la de Czestochowa l’any 1991 amb la parròquia de Santa Maria de Maricel del Masnou, llavors com a seminarista del Menor; la segona fou la de París de l’any 1997 com a seminarista del Major quan estava a Caldes, després la de Roma del 2000 com a vicari de Sant Esteve de Granollers; i la darrera a la de Cracòvia del 2016 com a rector de Matadepera. Totes han estat una extraordinària experiència i ens ho vam passar molt bé amb els joves de les parròquies. En guardo molt bons records. Ara per ara, soc conscient que la meva agenda ja no és meva, per tant, hi aniré o no segons em diguin, perquè ara formo part d’un equip i el que es decideixi, faré. Tinc moltes ganes de treballar juntament amb l’equip episcopal de Barcelona i el Sr. Cardenal. Ara com ara, tinc l’agenda oberta i en blanc. Disposat a tot!
