Elon Musk, una de les persones més riques del planeta, acaba d’anunciar al món que la seva empresa Neuralink ha aconseguit implantar el primer xip cerebral en un ésser humà. Aquest producte anomenat Telepathy anirà destinat inicialment a usuaris que hagin perdut l’ús de les seves extremitats.
La funció d’aquest implant, segons els seus promotors, serà la de “llegir” l’activitat cerebral per poder transmetre ordres que ajudin a restaurar algunes funcions cerebrals greument afectades després d’haver patit un infart o una esclerosi lateral amiotròfica (ELA).
Davant d’aquest anunci, la societat es pregunta si estem obrint una nova “capsa de Pandora” amb el desenvolupament d’aquestes neurotecnologies emergents.
Per tal d’ordenar una mica el debat social que s’ha generat al voltant d’aquest anunci, des del meu punt de vista, cal contemplar quatre àmbits d’aplicació d’aquestes neurotecnologies, segons els seus objectius, el seu grau de invasió sobre el cervell i el seu realisme científic o desig més aviat proper, ara per ara, a la ciència-ficció.
El primer àmbit a tenir en compte seria el terapèutic. En efecte, tots aquells avanços científics provinents de la biomedicina, la bioenginyeria, las neurociències, etc., amb l’objectiu de recuperar la salut, i dur a terme tractaments que ajudin a restituir les funcions i capacitats físiques, cognitives o sensorials d’una persona que hagi patit un accident, tingui una malaltia o una discapacitat, són benvinguts sempre que estiguin dins dels límits bioètics i neuroètics que la comunitat científica i mèdica hagi establert.
Fins ara, les aplicacions biomèdiques de la neurociència es divideixen en aquelles que utilitzen tècniques d’avaluació i les que utilitzen mètodes invasius o intervencionistes. El producte Telepathy sembla situar-se en aquesta segona categoria.
El segon àmbit seria el del millorament humà. L’objectiu de la neuro-millora o millora neuronal encaixaria amb la bioideologia del transhumanisme i del posthumanisme que pretén que les tecnologies exponencials “millorin” l’ésser humà. En aquest cas estaríem parlant d’implementació i integració d’aquestes biotecnologies en persones que no tinguin problemes de salut o de discapacitat. Els experiments en aquest àmbit anirien focalitzats cap a la potenciació, extensió o augment de les capacitats físiques, cognitives o sensorials d’una part de la població que esdevindria una mena de “superhumà” en un món tremendament desigual.
El tercer àmbit estaria constituït pel biopoder. A poc a poc anem veient cap a on ens porten les bioideologies de dissolució de la condició humana i la biopolítica que les sustenta. Ens adonem del risc existencial i dels perills que poden causar pels drets humans fonamentals i al bé comú aquestes antropologies no adequades a l’ésser humà.
Els ciutadans reclamem que s’estableixin uns límits ètics i una regulació clara, per tal que no es vulneri la llibertat i la dignitat de les persones, la lluita per reduir les desigualtats, la implementació de la justícia social i de la democràcia a la totalitat dels països i a les institucions internacionals en aquest món globalitzat.
Les possibilitats de control mental que poden desenvolupar-se amb aquestes neurotecnologies, la lectura i manipulació del pensament, la vigilància i control sobre la població, la vulneració de la intimitat i privacitat de la nostra ment, la utilització militar d’aquests experiments, etc., ens causen un estat d’angoixa i de por que són ben justificats.
Un quart àmbit seria el futurista. La bioideologia transhumanista proposa una utopia/distopia futurista en relació a la transmigració de la ment i la transferència de la consciencia a un suport no biològic, així com l’assoliment del que anomenen “immortalitat cibernètica”.
Des d’aquesta visió futurista es professa una profunda fe en la possibilitat de transcendir més enllà de la vida biològica. En aquest sentit, un corrent del transhumanisme proposa la ciberpreservació de la consciència humana mitjançant la construcció d’arxius mentals digitals, ja que per als seguidors d’aquesta bioideologia, el futur de l’ésser humà és esdevenir posthumans o cyborgs, des d’una vitologia o substrat purament robòtic, biològic o una combinació d’ambdós.
Per aquesta visió futurista, en un temps no massa llunyà, es podrà crear un “anàleg conscient” d’una persona combinant dades suficientment detallades sobre ella, mitjançant la construcció del seu arxiu mental, és a dir, d’una col·lecció de reflexions digitals dels gestos d’algú, de la seva personalitat, records, sentiments, creences, actituds i valors (mindfiles), utilitzant un programari de consciència futura, és a dir, unes tecnologies de la informació avançades que recreïn la consciència d’una persona basada en els esmentats arxius mentals (mindware). Aquest anàleg conscient, diuen, podrà descarregar-se en un cos biològic o nanotecnològic per proporcionar experiències de vida comparables a les d’un humà nascut de manera natural. Aquest esdeveniment l’anomenen “consciència transferida”.
En qualsevol dels quatre àmbits exposats anteriorment de forma sintètica, haurem d’estar molts atents als diferents programes civils i militars desenvolupats als Estats Units, a alguns dels programes civils europeus més modestos i, sobretot, haurem d’estar molt alertes al que estigui fent la Xina, com la principal gran potència emergent del món, així com els programes avançats de la resta de estats asiàtics.
Però també caldrà estar molt atents al que estan desenvolupant les grans companyies tecnològiques privades implicades en aquestes neurotecnologies avançades. S’hauran de desenvolupar, en paral·lel a aquests implants al cervell, sistemes de cyberseguretat que impedeixin el hackeig de la ment i un sistema de principis ètics que siguin la base d’una regulació legal (neurodrets) eficaç, integral i justa.