Joan Vadell s’emociona quan rememora la malaltia del seu germà, el bisbe auxiliar de Barcelona Toni Vadell, que va morir el 12 de febrer a causa d’un càncer de pàncrees i que el 17 de maig hauria fet 50 anys. El Joan no va dubtar ni un segon a deixar feina i ocupacions, i traslladar-se a Barcelona, juntament amb la seva dona, la Sandra, per passar els dos darrers mesos al seu costat. “Era el germà perfecte, l’amic perfecte, el capellà perfecte, era un 10”, ens explica el Joan, en una entrevista que vam fer-li a Llucmajor, en una visita que també ens va portar al santuari de la Mare de Déu de Gràcia, on hi ha el sepulcre del bisbe.

Com definiries aquest temps en què vas acompanyar el teu germà gran a morir?

Ha estat molt dur, però ha estat un regal. Pel fet d’haver-se’n anat a Barcelona ens havíem distanciat un poc, i ara, en canvi, hem pogut estar dos mesos plegats. Va ser com tornar a ser nins. Ha estat dur, primer pel fet de veure que el teu germà se’n va. Mai no estàs preparat per a això, en aquestes edats. I en segon lloc, perquè t’enxampa en una ciutat que no és la teva. Sort de l’ajuda de les persones de l’arquebisbat de Barcelona com Ramon Ollé, Pere Domínguez o el bisbe Sergi Gordo, així com dels amics de Mallorca, que ens van acompanyar en tot moment. No és el mateix cuidar un germà que s’ha trencat el peu i que se’n sortirà, que quan la malaltia no té solució.

Com va afrontar el bisbe Toni el dolor en el tram final de la malaltia?

El tram final va patir molt, però ell mai no es queixava. Jo li preguntava: “Què sents”? I ell em contestava: “Tinc tristor perquè vos deix.” Impressionava la fortalesa i dignitat amb què suportava el dolor, i també com reviscolava durant la missa. No sé d’on treia les forces. Fins al darrer dia va procurar sortir de l’habitació i saludar les persones que hi havia al passadís. En tot moment va estar interiorment tranquil amb la vida que havia dut. La convicció de ser un enamorat de Jesús el feia afrontar la situació amb serenitat. La seva malaltia és d’admirar, perquè no va deixar de fer la feina i sempre estava content. Sempre deia: “Has de sortir plorat de l’habitació.” Ha estat un exemple per a tothom.

Per què va voler ser enterrat al santuari de la Mare de Déu de Gràcia de Llucmajor?

Gràcia és un lloc molt especial per a tota la família. Hi hem fet la primera comunió, els pares hi van fer les noces d’or, el Toni hi feia moltes reunions de catequesi. El meu padrí va estar molt malalt i, de petits, per donar gràcies que s’havia recuperat, cada any hi pujàvem caminant. Quan encara estava obert a la gent, el Toni hi pujava sempre que venia a Llucmajor. S’asseia en un banc a llegir o preparar un sermó, una catequesi. El Toni era un enamorat de Gràcia.

Com era el Toni de petit? Quina era la vostra relació?

Era el germà perfecte, l’amic perfecte, el capellà perfecte, era un 10. Tenia cinc anys més que jo i sempre ens vam dur genial. Tot i que som molt diferents —el dia i la nit, com ens deia la mare— sempre ens hem estimat i respectat un munt. Ell no sortia de marxa i jo des dels 13 anys no parava de fer-ho. «No fa res que no hagi de fer», li deia el meu germà a la mare. Sempre em defensava. Tenia més caràcter que jo. Mentre va viure a Mallorca, cada divendres berenàvem junts. Amb ell xerrava de tot, podia parlar-li de qualsevol tema. Des de petit tenia un do, i és que atrapava la gent, creients i no creients.

Tenia un carisma especial?

Tenia un carisma que transmetia bon rotllo i molta energia. Recordava els aniversaris de tothom. Era molt detallista. Sempre trucava quan algú estava malalt. De nin, era un líder, però no perquè ell ho volgués —era molt humil—, sinó perquè la gent l’escollia i el seguia. I això que de menut era força sapastre, no jugava a futbol ni tenia gaire traça per anar en bicicleta. Jo sempre li deia: «Has nascut per ser capellà.»