El primer que cal és felicitar-nos per aquesta iniciativa de participació eclesial i celebrar aquesta ocasió d’encontres i de diàleg que formen part de l’entranya del cristianisme, i que “ha vingut per quedar-se” com a forma normal de viure en l’Església.
De la síntesi presentada a Barcelona destaca la preocupació per la formació, tant del laïcat com dels sacerdots, el llenguatge de la celebració de la fe, la inquietud per arribar als “allunyats”, la sinodalitat en els nomenaments de responsables de les comunitats, el paper de la dona…, entre d’altres, amb unes perspectives de futur molt concretes i operatives.
Entre aquestes trobem a faltar alguna referència sobre el foment de l’experiència personal de Jesucrist a través de l’oració, el recés i l’acompanyament espiritual, sense els quals no és possible una autèntica regeneració de la vida cristiana. Sí que apareix en la síntesi de tota Espanya que es va fer a Madrid l’11 de juny de 2022. Allà es parla com a primer punt de la imprescindible conversió personal, comunitària i pastoral i del paper primordial que hi té “la pregària, els sagraments… i la formació sobre els continguts de la nostra fe… Renovar l’encontre amb Jesús, el Senyor, és el punt de partida de qualsevol procés de canvi…”
També preocupa a la síntesi de Madrid la “secularització dels batejats” i la celebració litúrgica, que es viu d’una forma “freda, passiva, ritualista, monòtona”. Un punt en què s’insisteix molt és la importància de l’acollida i l’amabilitat amb tot tipus de persones, en comunitats que sàpiguen mostrar la tendresa de Déu.
Se segueix repetint que la família és l’àmbit prioritari d’evangelització, sense tenir en compte la crisi actual de la família tradicional, i que el nucli bàsic de l’evangelització és la comunitat cristiana. El mateix Jesús relativitza la família patriarcal i diu que “la seva mare i els seus germans són els qui escolten la Paraula de Déu”. Tampoc es té en compte que cada cop són més freqüents les persones que arriben a la fe per conversió i demanen el baptisme de grans.
Un dels mots que més apareixen és el del discerniment comunitari, com a recerca del que inspira l’Esperit, a través del diàleg i l’escolta mútua… Cal dir que el discerniment no és sinònim de consens, discernir vol dir sospesar, intuir per on va la música de l’Esperit Sant i contrastar amb la música de les nostres propostes. No tothom té el carisma del discerniment. A l’Església, sempre hi ha una persona, que pel seu ministeri o pel seu carisma, ha de discernir l’Esperit Sant.
Respecte al tema recorrent de l’ordenació de les dones, cal dir que en aquests moments no té recorregut. Però s’ha de demanar als responsables de l’Església que ens expliquin clarament els motius teològics o pastorals que ho impedeixen.
En resum, més que les conclusions i les síntesis l’important és el trobament i el diàleg que s’ha produït, que hauria de ser recorrent i periòdic.